CALLE DE LA MAIGMONA
sábado, 1 de enero de 2011
CALLE Y PASEO
DE LA MAIGMONA
Antes del 18 de julio, del 14 de abril, del Molino,
de Colón (parcial) y de la Maimona
Eliminada el 19 de julio de 1885
Recuperada en pleno del 30 junio de 1983
Hasta la apertura de la actual calle de Cervantes, en la segunda mitad del siglo XIX, el acceso a Mutxamel y Jijona se hacía a través de esta calle entrando a Mutxamel por el Camí Vell y Calle de San Antonio, enlazando a la altura de la Iglesia de Mutxamel con el trazado de la carretera actual.
En esta calle destacan dos elementos característicos. Por un lado el viejo molino harinero, único vestigio de estos molinos movidos por el agua que queda en nuestro término municipal. Otro elemento destacado es el frondoso platanero de paseo que se encuentra en el inicio de la calle, junto a la fuente.
Respecto al nombre de la calle, no está muy claro el origen del topónimo "Maigmona". Exponemos a continuación algunos de los orígenes posibles extraídos del libro "El reg a Sant Joan, font i eix d'un poble".
El topónimo Maimona podría ser de origen bereber. Sus orígenes se hallarían entonces en la palabra Maymunun, con el significado de “afortunado, derecho”.
Otro posible origen podría estar en Maymanata, que significa “a la derecha”. Se puede llegara pensar en que era un lugar afortunado por pasar por allí las aguas o que recibió el nombre por hallarse la acequia a la derecha del camino.
En un proceso por homicidio entre sarracenos de 1315 aparece un tal Bernat Maymó, por lo que también puede hacer referencia a la familia de los Beni Maymun que darían nombre a la zona o provenir del apellido catalán de origen árabe Maymó. Como última posibilidad los autores de “El reg a Sant Joan” mencionan que el apellido de Bernat Maymó podría ser un apodo referido al lugar donde vivía.
En los textos jurídicos antiguos aparece el nombre de la Maymona o Maimona, siendo Maigmona, con G, una modificación más reciente.
El 19 de julio de 1885, la Calle de la Bolta pasa a llamarse de Colón y Hernán Cortés. Pero no correspondían en principio con las actuales vías. La Calle Colón incluía también en origen a la calle de la Maigmona.
Creemos que a finales de los años 20 del siglo pasado recuperan su disposición actual y la Maigmona pasa a ser conocida como Calle del Molino.
Creemos que a finales de los años 20 del siglo pasado recuperan su disposición actual y la Maigmona pasa a ser conocida como Calle del Molino.
La Maigmona, desde 1931, se llamó Calle del 14 de abril a petición de Emilio Urios, siendo posteriormente cambiado a Calle del 18 de julio por orden de Agustín Pastor, dos fechas representativas del nacimiento de dos regimenes antagónicos
En 1983, el ayuntamiento presidido por Vicent Baeza recupera, 98 años después, el nombre tradicional de la Maigmona para la calle y posterior paseo.
Para saber más:
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ayto. de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal y Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" del Archivo Municipal.
- SALA I IVORRA, FRANCESC XAVIER y PÉREZ I ARACIL, TOMÀS ÀNGEL. "El reg a Sant Joan. Font i eix d'un poble". Ed. Ayto. de Sant Joan. Alicante, 1999. Disponible en Biblioteca Municipal y Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" del Archivo Municipal.
Fins a l'obertura de l'actual carrer de Cervantes, en la segona meitat del segle XIX, l'accés a Mutxamel i Xixona es feia a través d'este carrer entrant a Mutxamel pel Camí Vell i Carrer de Sant Antoni, enllaçant a l'altura de l'Església de Mutxamel amb el traçat de la carretera actual.
En este carrer destaquen dos elements característics. Per un costat el vell molí fariner, únic vestigi d'estos molins moguts per l'aigua que queda en el nostre terme municipal. Un altre element destacat és el frondós plataner de passeig que es troba en l'inici del carrer, junt amb la font.
Respecte al nom del carrer, no està molt clar l'origen del topònim 'Maigmona'. Exposem a continuació alguns dels orígens possibles extrets del llibre 'El reg a Sant Joan, font i eix d'un poble'.
El topònim Maimona podria ser d'origen berber. Els seus orígens es trobarien llavors en la paraula Maymunun, amb el significat de 'afortunat, dret'.
Un altre possible origen podria estar en Maymanata, que significa 'a la dreta'. Es pot arribar a pensar en que era un lloc afortunat per passar per allí les aigües o que va rebre el nom per trobar-se la séquia a la dreta del camí.
En un procés per homicidi entre sarraïns de 1315 apareix un cert Bernat Maymó, per la qual cosa també pot fer referència a la família dels Beni Maymun que donarien nom a la zona o provindre del cognom català d'origen àrab Maymó. Com última possibilitat els autors de 'El reg a Sant Joan...' mencionen que el cognom de Bernat Maymó podria ser un malnom referit al lloc on vivia.
En els textos jurídics antics apareix el nom de la Maymona o Maimona, sent Maigmona, amb G, una modificació més recent.
El 19 de juliol de 1885, el Carrer de la Bolta passa a dir-se de Colón i Hernán Cortés. Però no corresponien en principi amb les actuals vies. El Carrer Colón incloïa també en origen al carrer de la Maigmona. Creiem que a finals dels anys 20 del segle passat recuperen la seua disposició actual i la Maigmona passa a ser coneguda com a Carrer del Molí.
La Maigmona, des de 1931, es va dir Carrer del 14 d'abril a petició d'Emilio Urios, sent posteriorment canviat a Carrer del 18 de juliol per orde d'Agustín Pastor, dos dates representatives del naixement de dos règims antagònics
En 1983, l'ajuntament presidit per Vicent Baeza recupera, 98 anys després, el nom tradicional de la Maigmona per al carrer i posterior passeig.
Per a saber més:
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ajuntament de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal i Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" de l'Arxiu Municipal.
- SALA I IVORRA, FRANCESC XAVIER i PÉREZ I ARACIL, TOMÀS ÀNGEL. "El reg a Sant Joan. Font i eix d'un poble". Ed. Ajuntament de Sant Joan. Alacant, 1999. Disponible en Biblioteca Municipal i Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" de l'Arxiu Municipal.
Para saber más:
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ayto. de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal y Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" del Archivo Municipal.
- SALA I IVORRA, FRANCESC XAVIER y PÉREZ I ARACIL, TOMÀS ÀNGEL. "El reg a Sant Joan. Font i eix d'un poble". Ed. Ayto. de Sant Joan. Alicante, 1999. Disponible en Biblioteca Municipal y Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" del Archivo Municipal.
CARRER I PASSEIG
DE LA MAIGMONA
Abans coneguda com del 18 de juliol, del 14 d'abril,
del Molí, de Colón (parcial) i de la Maimona
del Molí, de Colón (parcial) i de la Maimona
Eliminada el 19 de juliol de 1885
Fins a l'obertura de l'actual carrer de Cervantes, en la segona meitat del segle XIX, l'accés a Mutxamel i Xixona es feia a través d'este carrer entrant a Mutxamel pel Camí Vell i Carrer de Sant Antoni, enllaçant a l'altura de l'Església de Mutxamel amb el traçat de la carretera actual.
En este carrer destaquen dos elements característics. Per un costat el vell molí fariner, únic vestigi d'estos molins moguts per l'aigua que queda en el nostre terme municipal. Un altre element destacat és el frondós plataner de passeig que es troba en l'inici del carrer, junt amb la font.
Respecte al nom del carrer, no està molt clar l'origen del topònim 'Maigmona'. Exposem a continuació alguns dels orígens possibles extrets del llibre 'El reg a Sant Joan, font i eix d'un poble'.
El topònim Maimona podria ser d'origen berber. Els seus orígens es trobarien llavors en la paraula Maymunun, amb el significat de 'afortunat, dret'.
Un altre possible origen podria estar en Maymanata, que significa 'a la dreta'. Es pot arribar a pensar en que era un lloc afortunat per passar per allí les aigües o que va rebre el nom per trobar-se la séquia a la dreta del camí.
En un procés per homicidi entre sarraïns de 1315 apareix un cert Bernat Maymó, per la qual cosa també pot fer referència a la família dels Beni Maymun que donarien nom a la zona o provindre del cognom català d'origen àrab Maymó. Com última possibilitat els autors de 'El reg a Sant Joan...' mencionen que el cognom de Bernat Maymó podria ser un malnom referit al lloc on vivia.
En els textos jurídics antics apareix el nom de la Maymona o Maimona, sent Maigmona, amb G, una modificació més recent.
El 19 de juliol de 1885, el Carrer de la Bolta passa a dir-se de Colón i Hernán Cortés. Però no corresponien en principi amb les actuals vies. El Carrer Colón incloïa també en origen al carrer de la Maigmona. Creiem que a finals dels anys 20 del segle passat recuperen la seua disposició actual i la Maigmona passa a ser coneguda com a Carrer del Molí.
La Maigmona, des de 1931, es va dir Carrer del 14 d'abril a petició d'Emilio Urios, sent posteriorment canviat a Carrer del 18 de juliol per orde d'Agustín Pastor, dos dates representatives del naixement de dos règims antagònics
En 1983, l'ajuntament presidit per Vicent Baeza recupera, 98 anys després, el nom tradicional de la Maigmona per al carrer i posterior passeig.
Per a saber més:
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ajuntament de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal i Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" de l'Arxiu Municipal.
- SALA I IVORRA, FRANCESC XAVIER i PÉREZ I ARACIL, TOMÀS ÀNGEL. "El reg a Sant Joan. Font i eix d'un poble". Ed. Ajuntament de Sant Joan. Alacant, 1999. Disponible en Biblioteca Municipal i Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" de l'Arxiu Municipal.
Publicado porAlfredo en 23:02 0 comentarios
Etiquetas: QR
CALLE DEL MAESTRO BONAFONTE
CALLE DEL MAESTRO BONAFONTE
Ramón Bonafonte Jorge (Albacete, 1889- Sant Joan, 1958). Recordado y respetado maestro nacional de nuestra localidad. Fue además un destacado dirigente republicano local.
Como maestro, Bonafonte formó parte del primer claustro de la Escuela Graduada de Sant Joan d’Alacant. Por Real Orden del 28 de julio de 1928 tomó posesión en propiedad de su cargo de maestro en Sant Joan cesando el interino Francisco Verdú Berenguer. Con anterioridad había desempeñado sus funciones de maestro en Hondón de las Nieves. En diciembre de 1930 fue nombrado Secretario de la Asociación Provincial del Magisterio de Alicante.
Bonafonte tenía muy clara cuál debía ser la labor educativa de la República y la forma de realizarla. Tras la llegada al Ministerio de Instrucción Pública de su amigo Marcelino Domingo, Bonafonte expondría estas ideas en un avanzado programa ideológico enviado al ministerio en febrero de 1936. De su ideario destacamos la reivindicación de más subvenciones para las escuelas de los pueblos pequeños, la necesidad de que los profesores puedan conocer su país para darlo a conocer a sus alumnos, el aumento del sueldo de los maestros tras la supresión de la cantidad destinada al culto y clero o la necesidad de una educación preescolar y de adultos. Bonafonte, dejando clara su visión de futuro defendía la radio como instrumento de masas para la difusión de la cultura . Estamos seguros que hoy sería un gran defensor de internet.
De su vida política destacaremos la labor realizada desde joven para lograr la reimplantación de la República en España. Participó en mítines y charlas, y durante años fue el Presidente del Círculo Republicano de Sant Joan. Militó en el Partido Republicano Radical Socialista para pasar años después a Izquierda Republicana.
En diciembre de 1930, tras los sucesos de Jaca, encabeza junto al veterinario Vicente Baldó una manifestación republicana. Pese a que ambos evitan el asalto al Ayuntamiento presidido por Francisco Mira, son encarcelados en el Reformatorio de Alicante, siendo liberados tiempo después.
Tras las elecciones del 12 de febrero en las que ganó la candidatura monárquica, se crea el día 16 una Comisión Gestora presidida por D. Juan Sevila. D. Ramón Bonafonte se dirigiría al pueblo congregado en la Plaza de España en nombre del Círculo Republicano local. Tras la repetición de las elecciones, los republicanos se harían con el poder municipal.
Pese a que tras la reimplantación de la República Bonafonte decide abandonar su vida política al ver su meta lograda, le encontramos como Presidente de la Junta de Izquierda Republicana de Benimagrell en mayo de 1934. Quizá viera peligrar la obra de la República tras las elecciones de 1933 y decidiera regresar a la primera línea.
En diciembre de 1930, tras los sucesos de Jaca, encabeza junto al veterinario Vicente Baldó una manifestación republicana. Pese a que ambos evitan el asalto al Ayuntamiento presidido por Francisco Mira, son encarcelados en el Reformatorio de Alicante, siendo liberados tiempo después.
Tras las elecciones del 12 de febrero en las que ganó la candidatura monárquica, se crea el día 16 una Comisión Gestora presidida por D. Juan Sevila. D. Ramón Bonafonte se dirigiría al pueblo congregado en la Plaza de España en nombre del Círculo Republicano local. Tras la repetición de las elecciones, los republicanos se harían con el poder municipal.
Pese a que tras la reimplantación de la República Bonafonte decide abandonar su vida política al ver su meta lograda, le encontramos como Presidente de la Junta de Izquierda Republicana de Benimagrell en mayo de 1934. Quizá viera peligrar la obra de la República tras las elecciones de 1933 y decidiera regresar a la primera línea.
Durante la Guerra Civil ejerció de presidente de la Junta de Instrucción de Primera Enseñanza. Una vez terminada la guerra y por orden ministerial del 27 de noviembre de 1940, se le separa definitivamente del servicio. Bonafonte monta una pequeña escuela la cual es clausurada en 1942 tildándola de ilegal. Tiene que esperar diez largos años, concretamente hasta el 16 de febrero de 1952 en que una nueva orden del Ministerio de Educación Nacional anula la anterior y le reintegra al servicio, pero con la sanción de “traslado dentro de la provincia, no pudiendo solicitar vacantes durante cinco años, e inhabilitación para cargos públicos y de confianza”.
Siendo alcalde Juan Gosálbez Casar se le dedicó una calle en la zona del Troset prolongada en 2006 hasta la Rambla de la Llibertat. Esta rotulación fue muy bien recibida por sus antiguos alumnos que le recordaban con cariño, recibiéndose cartas de felicitación en el Ayuntamiento por tal motivo.
Ramón Bonafonte se casó con Antonia Sevila Sánchez y de su matrimonio nacerían Antonia, Pilar, Ramón y María de la Encarnación. Bonafonte fallece el día de Navidad de 1958 en su casa de la Calle de San Antonio.
Para saber más:
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ayto. de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal y Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" del Archivo Municipal.
- BONAFONTE JORGE, RAMÓN. "Carta a Marcelino Domingo", 1936. Archivo de la Memoria Histórica. Sig. PS-MAD 985/79. Copia donada por Lloixa disponible en el Archivo Municipal de Sant Joan.
Ramón Bonafonte Jorge (Albacete, 1889- Sant Joan, 1958). Recordat i respectat mestre nacional de la nostra localitat. Va ser a més un destacat dirigent republicà local.
Com a mestre, Bonafonte va formar part del primer claustre de l'Escola Graduada de Sant Joan d'Alacant. Per Reial Orde del 28 de juliol de 1928 va prendre possessió en propietat del seu càrrec de mestre en Sant Joan cessant l'interí Francisco Verdú Berenguer. Amb anterioritat havia exercit les seues funcions de mestre en El Fondó de les Neus. Al desembre de 1930 va ser nomenat Secretari de l'Associació Provincial del Magisteri d'Alacant.
Bonafonte tenia molt clara quina havia de ser la tasca educativa de la República i la forma de realitzar-la. Després de l'arribada al Ministeri d'Instrucció Pública del seu amic Marcelino Domingo, Bonafonte exposaria estes idees en un avançat programa ideològic enviat al ministeri al febrer de 1936. Del seu ideari destaquem la reivindicació de més subvencions per a les escoles dels pobles xicotets, la necessitat de que els professors puguen conéixer el seu país per a donar-ho a conéixer els seus alumnes, l'augment del sou dels mestres després de la supressió de la quantitat destinada al culte i clero o la necessitat d'una educació preescolar i d'adults. Bonafonte, deixant clara la seua visió de futur defenia la ràdio com a instrument de masses per a la difusió de la cultura . Estem segurs que hui seria un gran defensor d'internet.
De la seua vida política destacarem la tasca realitzada des de jove per a aconseguir la reimplantació de la República a Espanya. Va participar en mítings i xarrades, i durant anys va ser el President del Cercle Republicà de Sant Joan. Va militar al Partido Republicano Radical Socialista ingressant anys després en Izquierda Republicana.
Al desembre de 1930, després dels successos de Jaca, encapçala junt amb el veterinari Vicente Baldó una manifestació republicana. A pesar que ambdós eviten l'assalt a l'Ajuntament presidit per Francisco Mira, són empresonats en el Reformatori d'Alacant, sent alliberats temps després.
Després de les eleccions del 12 de febrer en què va guanyar la candidatura monàrquica, es forma el dia 16 una Comissió Gestora presidida per Juan Sevila. Ramón Bonafonte es dirigiria al poble congregat en la Plaça d'Espanya en nom del Cercle Republicà local. Després de la repetició de les eleccions, els republicans es farien amb el poder municipal.
Malgrat que després de la reimplantació de la República Bonafonte decidix abandonar la seua vida política al veure la seua meta aconseguida, li trobem com a President de la Junta d'Izquierda Republicana de Benimagrell al maig de 1934. Potser vora peligrar l'obra de la República després de les eleccions de 1933 i decidira tornar a la primera línia.
Durant la Guerra Civil va exercir de president de la Junta d'Instrucció de Primera Ensenyança. Una vegada acabada la guerra i per orde ministerial del 27 de novembre de 1940, se li separa definitivament del servici. Bonafonte munta una xicoteta escola la qual és clausurada en 1942 titlant-la d'il·legal. Ha d'esperar deu llargs anys, concretament fins el 16 de febrer de 1952 en que una nova orde del Ministeri d'Educació Nacional anul·la l'anterior i li reintegra al servici, però amb la sanció de “traslado dentro de la provincia, no pudiendo solicitar vacantes durante cinco años, e inhabilitación para cargos públicos y de confianza”.
Sent alcalde Juan Gosálbez Casar se li va dedicar un carrer en la zona del Troset prolongada en 2006 fins a la Rambla de la Llibertat. Esta retolació va ser molt ben rebuda pels seus antics alumnes que li recordaven amb afecte, rebent-se cartes de felicitació en l'Ajuntament per tal motiu.
Ramón Bonafonte es va casar amb Antonia Sevila Sánchez i del seu matrimoni naixerien Antonia, Pilar, Ramón i María de la Encarnación. Bonafonte mor el dia de Nadal de 1958 en sa casa del Carrer de Sant Antoni.
Per a saber més:
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ayto. de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal i Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" de l'Arxiu Municipal.
- BONAFONTE JORGE, RAMÓN. "Carta a Marcelino Domingo", 1936. Arxiu de la Memòria Històrica. Sig. PS-MAD 985/79. Còpia donada per Lloixa disponible a l'Arxiu Municipal de Sant Joan.
Para saber más:
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ayto. de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal y Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" del Archivo Municipal.
- BONAFONTE JORGE, RAMÓN. "Carta a Marcelino Domingo", 1936. Archivo de la Memoria Histórica. Sig. PS-MAD 985/79. Copia donada por Lloixa disponible en el Archivo Municipal de Sant Joan.
CARRER DEL MESTRE BONAFONTE
Com a mestre, Bonafonte va formar part del primer claustre de l'Escola Graduada de Sant Joan d'Alacant. Per Reial Orde del 28 de juliol de 1928 va prendre possessió en propietat del seu càrrec de mestre en Sant Joan cessant l'interí Francisco Verdú Berenguer. Amb anterioritat havia exercit les seues funcions de mestre en El Fondó de les Neus. Al desembre de 1930 va ser nomenat Secretari de l'Associació Provincial del Magisteri d'Alacant.
Bonafonte tenia molt clara quina havia de ser la tasca educativa de la República i la forma de realitzar-la. Després de l'arribada al Ministeri d'Instrucció Pública del seu amic Marcelino Domingo, Bonafonte exposaria estes idees en un avançat programa ideològic enviat al ministeri al febrer de 1936. Del seu ideari destaquem la reivindicació de més subvencions per a les escoles dels pobles xicotets, la necessitat de que els professors puguen conéixer el seu país per a donar-ho a conéixer els seus alumnes, l'augment del sou dels mestres després de la supressió de la quantitat destinada al culte i clero o la necessitat d'una educació preescolar i d'adults. Bonafonte, deixant clara la seua visió de futur defenia la ràdio com a instrument de masses per a la difusió de la cultura . Estem segurs que hui seria un gran defensor d'internet.
De la seua vida política destacarem la tasca realitzada des de jove per a aconseguir la reimplantació de la República a Espanya. Va participar en mítings i xarrades, i durant anys va ser el President del Cercle Republicà de Sant Joan. Va militar al Partido Republicano Radical Socialista ingressant anys després en Izquierda Republicana.
Al desembre de 1930, després dels successos de Jaca, encapçala junt amb el veterinari Vicente Baldó una manifestació republicana. A pesar que ambdós eviten l'assalt a l'Ajuntament presidit per Francisco Mira, són empresonats en el Reformatori d'Alacant, sent alliberats temps després.
Després de les eleccions del 12 de febrer en què va guanyar la candidatura monàrquica, es forma el dia 16 una Comissió Gestora presidida per Juan Sevila. Ramón Bonafonte es dirigiria al poble congregat en la Plaça d'Espanya en nom del Cercle Republicà local. Després de la repetició de les eleccions, els republicans es farien amb el poder municipal.
Malgrat que després de la reimplantació de la República Bonafonte decidix abandonar la seua vida política al veure la seua meta aconseguida, li trobem com a President de la Junta d'Izquierda Republicana de Benimagrell al maig de 1934. Potser vora peligrar l'obra de la República després de les eleccions de 1933 i decidira tornar a la primera línia.
Durant la Guerra Civil va exercir de president de la Junta d'Instrucció de Primera Ensenyança. Una vegada acabada la guerra i per orde ministerial del 27 de novembre de 1940, se li separa definitivament del servici. Bonafonte munta una xicoteta escola la qual és clausurada en 1942 titlant-la d'il·legal. Ha d'esperar deu llargs anys, concretament fins el 16 de febrer de 1952 en que una nova orde del Ministeri d'Educació Nacional anul·la l'anterior i li reintegra al servici, però amb la sanció de “traslado dentro de la provincia, no pudiendo solicitar vacantes durante cinco años, e inhabilitación para cargos públicos y de confianza”.
Sent alcalde Juan Gosálbez Casar se li va dedicar un carrer en la zona del Troset prolongada en 2006 fins a la Rambla de la Llibertat. Esta retolació va ser molt ben rebuda pels seus antics alumnes que li recordaven amb afecte, rebent-se cartes de felicitació en l'Ajuntament per tal motiu.
Ramón Bonafonte es va casar amb Antonia Sevila Sánchez i del seu matrimoni naixerien Antonia, Pilar, Ramón i María de la Encarnación. Bonafonte mor el dia de Nadal de 1958 en sa casa del Carrer de Sant Antoni.
Per a saber més:
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ayto. de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal i Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" de l'Arxiu Municipal.
- BONAFONTE JORGE, RAMÓN. "Carta a Marcelino Domingo", 1936. Arxiu de la Memòria Històrica. Sig. PS-MAD 985/79. Còpia donada per Lloixa disponible a l'Arxiu Municipal de Sant Joan.
Publicado porAlfredo en 23:01 0 comentarios
Etiquetas: QR
PLAZA DE JOSÉ SALA PÉREZ
PLAZA DE JOSÉ SALA PÉREZ
Antes denominada Plaza de la Victoria
Aprobada en pleno del 29 de julio de 1958
Esta plaza, conocida popularmente como "Los Hierros" por la particularidad de tener unas barandillas que delimitan la zona peatonal, es el punto de corte de las dos arterias principales del Ensanche del pueblo: Rambla-Jaime I y Mosén Pedro Mena-Tomás Capelo. Al igual que en el Ensanche alicantino, la confluencia de estas dos arterias se ha resuelto con una glorieta articuladora del tráfico remodelada y ajardinada en 2001. En su centro destaca la olivera centenaria donada por Vicente Brocal.
José Sala Pérez (Sant Joan,1875 – Id, 1920) Director del Sindicato de Riegos de la Huerta y Secretario accidental del Ayuntamiento. Fue hermano del Catedrático Manuel Sala Pérez.
Nace en Sant Joan un 20 de junio de 1875. Era hijo de Joaquín Sala Alemañ (alcalde desde 1892 a 1893) y de Josefa Pérez Mollá. Estudió el Bachillerato en Alicante y posteriormente Profesorado Mercantil en la Escuela de Comercio de la ciudad. En su juventud fue, al parecer, corresponsal en Sant Joan del semanario republicano “La Federación”. Sala evitó entrar en política y desde el 21 de junio de 1911 fue director del Sindicato de Riegos de la Huerta. Se casó con María Loreto Alberola Poveda y fruto de ese matrimonio nacieron sus hijos Joaquín, María Loreto y Josefina. Su salud fue deteriorándose poco a poco falleciendo el 26 de octubre de 1920 en su casa de la plaza de Maisonnave, siendo enterrado en el cementerio de Sant Joan. Sus hijos quedaron a cargo de su hermano Manuel.
El rótulo con su nombre, que sustituyó al de la plaza de la Victoria, fue inaugurado solemnemente por las autoridades y vecinos el 14 de septiembre de 1958 junto a otros 7 rótulos en recuerdo de “hijos ilustres (…) que se han desvivido ayudando a la prosperidad y beneficio de la población”
Para saber más:
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ayto. de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal y Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" del Archivo Municipal.
PLAÇA DE JOSÉ SALA PÉREZ
Abans coneguda com Plaça de la Victòria
Aprovada al plenari del 29 de juliol de 1958
Popularment coneguda com dels Ferros o de la Olivera
Foto cedida por la famila Mallol Sala
Esta plaça, coneguda popularment com 'Els Ferros' per la particularitat de tindre unes baranes que delimiten la zona de vianants, és el punt d'encreuament de les dos artèries principals de l'Eixample del poble: Rambla-Jaime I i Mossén Pedro Mena-Tomás Capelo. Igual que en l'Eixample alacantí, la confluència d'estes dos artèries s'ha resolt amb una glorieta articuladora del trànsit remodelada i enjardinada en 2001. En el seu centre destaca l'olivera centenària donada per Vicente Brocal.
José Sala Pérez (Sant Joan,1875 - Id, 1920) Director del Sindicat de Regs de l'Horta i Secretari accidental de l'Ajuntament. Va ser germà del Catedràtic Manuel Sala Pérez.
Naix en Sant Joan un 20 de juny de 1875. Era fill de Joaquín Sala Alemañ (alcalde des de 1892 a 1893) i de Josefa Pérez Mollá. Va estudiar el Batxillerat a Alacant i posteriorment Professorat Mercantil en l'Escola de Comerç de la ciutat. En la seua joventut va ser, segons pareix, corresponsal en Sant Joan del setmanari republicà 'La Federación'. Sala va evitar entrar en política i des del 21 de juny de 1911 va ser director del Sindicat de Regs de l'Horta. Es va casar amb María Loreto Alberola Poveda i fruit d'eixe matrimoni van nàixer els seus fills Joaquín, María Loreto i Josefina. La seua salut va ser deteriorant-se a poc a poc morint el 26 d'octubre de 1920 en sa casa de la plaça de Maisonnave, sent soterrat en el cementeri de Sant Joan. Els seus fills van quedar a càrrec del seu germà Manuel.
Al llibre de festes de 1958 es diu d'ell “Su innata bondad, su simpatía arrolladora y la sencillez de su carácter le convirtieron desde su más temprana juventud en árbitro y consejero de la vida política y social de la huerta. Sintió siempre especial predilección por su pueblo natal y a su mejoramiento dedicó todo su interés y entusiasmo. El necesitado, el afligido, el agobiado por alguna preocupación o apuro siempre encontró en el popular ‘Pepe Chimo’ el remedio, la ayuda o el consejo que necesitaba”
El rètol amb el seu nom, que va substituir al de la plaça de la Victòria, va ser inaugurat solemnement per les autoritats i veïns el 14 de setembre de 1958 junt amb altres 7 rètols en record de “hijos ilustres (…) que se han desvivido ayudando a la prosperidad y beneficio de la población”
Per a saber més:
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ayto. de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal i Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" de l'Arxiu Municipal.
José Sala Pérez (Sant Joan,1875 - Id, 1920) Director del Sindicat de Regs de l'Horta i Secretari accidental de l'Ajuntament. Va ser germà del Catedràtic Manuel Sala Pérez.
Naix en Sant Joan un 20 de juny de 1875. Era fill de Joaquín Sala Alemañ (alcalde des de 1892 a 1893) i de Josefa Pérez Mollá. Va estudiar el Batxillerat a Alacant i posteriorment Professorat Mercantil en l'Escola de Comerç de la ciutat. En la seua joventut va ser, segons pareix, corresponsal en Sant Joan del setmanari republicà 'La Federación'. Sala va evitar entrar en política i des del 21 de juny de 1911 va ser director del Sindicat de Regs de l'Horta. Es va casar amb María Loreto Alberola Poveda i fruit d'eixe matrimoni van nàixer els seus fills Joaquín, María Loreto i Josefina. La seua salut va ser deteriorant-se a poc a poc morint el 26 d'octubre de 1920 en sa casa de la plaça de Maisonnave, sent soterrat en el cementeri de Sant Joan. Els seus fills van quedar a càrrec del seu germà Manuel.
Al llibre de festes de 1958 es diu d'ell “Su innata bondad, su simpatía arrolladora y la sencillez de su carácter le convirtieron desde su más temprana juventud en árbitro y consejero de la vida política y social de la huerta. Sintió siempre especial predilección por su pueblo natal y a su mejoramiento dedicó todo su interés y entusiasmo. El necesitado, el afligido, el agobiado por alguna preocupación o apuro siempre encontró en el popular ‘Pepe Chimo’ el remedio, la ayuda o el consejo que necesitaba”
El rètol amb el seu nom, que va substituir al de la plaça de la Victòria, va ser inaugurat solemnement per les autoritats i veïns el 14 de setembre de 1958 junt amb altres 7 rètols en record de “hijos ilustres (…) que se han desvivido ayudando a la prosperidad y beneficio de la población”
Per a saber més:
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ayto. de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal i Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" de l'Arxiu Municipal.
Publicado porAlfredo en 23:01 2 comentarios
Etiquetas: QR
CALLE DE FRANCISCO SEVA
CALLE DE FRANCISCO SEVA
Francisco de Paula Seva y Gadea (Sant Joan, 1874 – Id, 1956) Sacerdote del Salvador de Elche, natural de Sant Joan.
Nace en nuestro pueblo el 15 de abril de 1874, siendo hijo de Ricardo Seva Lapuente e Inés Gadea Soler. De ese mismo matrimonio nacerían sus hermanos Federico, Balbina, Cecilia y Josefa. Cursa sus estudios seminarísticos en San Miguel de Orihuela doctorándose en Derecho Canónico por la Universidad de Valencia. Posteriormente es nombrado Catedrático de Sagrada Teología y Moral y ostenta el cargo de vicerrector del Seminario del Príncipe San Miguel. Tras unas oposiciones logra el cargo de cura de la Iglesia del Salvador de Elche.
Al estallar la Guerra Civil es detenido en Aigües donde se hallaba escondido junto a Rafael Seva Gadea, siendo acusados de desafectos por el Frente Popular de dicha localidad. Francisco Seva es condenado por el Tribunal de Desafectos al Régimen a tres años de trabajos con restricción de libertad y 5.000 pesetas de multa. Rafael Seva recibe la misma condena y una multa de 3.000 pesetas. Al terminar la Guerra Civil y debido a su delicado estado de salud, no aceptó el nuevo cargo ofrecido por el Prelado. Durante la reconstrucción de la iglesia de Sant Joan donó las imágenes del Nazareno y de Nª Sª de la Asunción.
Gracias a sus conocimientos, José Rico de Estasen consiguió hallar los restos del Obispo Gómez de Terán en la antigua Iglesia de la Misericordia poco antes de su derribo.
Francisco Seva fallece el 12 de noviembre de 1956 a los 82 años, siendo enterrado en su panteón familiar del cementerio de Sant Joan.
Un error muy común es pensar que esta calle está dedicada al ex-alcalde Francesc de Paula Seva y Sala. La coincidencia del nombre y el primer apellido no es casual ya que ambos son familia.
Para más información:
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ayto. de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal y Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" del Archivo Municipal.
- RICO DE ESTASÉN, JOSÉ. "Los restos del Obispo Gómez de Terán". Ed. Institutos de Estudios Alicantinos. Diputación de Alicante, 1958. Publicado también en diversas entregas en el diario INFORMACIÓN.
Para más información:
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ayto. de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal y Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" del Archivo Municipal.
- RICO DE ESTASÉN, JOSÉ. "Los restos del Obispo Gómez de Terán". Ed. Institutos de Estudios Alicantinos. Diputación de Alicante, 1958. Publicado también en diversas entregas en el diario INFORMACIÓN.
CARRER DE FRANCISCO SEVA
Plenari del 4 d'abril de 1968
Francisco de Paula Seva i Gadea (Sant Joan, 1874 - Id, 1956) Sacerdot del Salvador d'Elx, natural de Sant Joan.
Naix en el nostre poble el 15 d'abril de 1874, sent fill de Ricardo Seva Lapuente i Inés Gadea Soler. D'eixe mateix matrimoni naixerien els seus germans Federico, Balbina, Cecilia i Josefa. Cursa els seus estudis seminarístics en Sant Miquel d'Orihuela doctorant-se en Dret Canònic per la Universitat de València. Posteriorment és anomenat Catedràtic de Sagrada Teologia i Moral i deté el càrrec de vicerector del Seminari del Príncep Sant Miquel. Després d'unes oposicions aconseguix el càrrec de capellà de l'Església del Salvador d'Elx.
A l'esclatar la Guerra Civil és detingut a Aigües on es trobava amagat junt amb Rafael Seva Gadea, sent acusats de desafectes pel Front Popular de la dita localitat. Francisco Seva és condemnat pel Tribunal de Desafectes al Règim a tres anys de treballs amb restricció de llibertat i 5.000 pessetes de multa. Rafael Seva rep la mateixa condemna i una multa de 3.000 pessetes. A l'acabar la Guerra Civil i a causa del seu delicat estat de salut, no va acceptar el nou càrrec oferit pel Prelat. Durant la reconstrucció de l'església de Sant Joan va donar les imatges del Natzaré i de Na. Sa. de l'Assumpció.
Gràcies als seus coneixements, José Rico de Estasen va aconseguir trobar les restes del Bisbe Gómez de Terán en l'antiga Església de la Misericòrdia poc abans del seu enderrocament.
Francisco Seva mor el 12 de novembre de 1956 als 82 anys, sent soterrat en el seu panteó familiar del cementeri de Sant Joan.
Un error molt comú és pensar que este carrer està dedicada a l'exalcalde Francesc de Paula Seva i Sala. La coincidència del nom i el primer cognom no és casual ja que ambdós són família.
Per a més informació:
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ayto. de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal i Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" de l'Arxiu Municipal.
- RICO DE ESTASÉN, JOSÉ. "Los restos del Obispo Gómez de Terán". Ed. Institutos de Estudios Alicantinos. Diputación de Alicante, 1958. Publicat també en diverses entregues al diari INFORMACIÓN.
A l'esclatar la Guerra Civil és detingut a Aigües on es trobava amagat junt amb Rafael Seva Gadea, sent acusats de desafectes pel Front Popular de la dita localitat. Francisco Seva és condemnat pel Tribunal de Desafectes al Règim a tres anys de treballs amb restricció de llibertat i 5.000 pessetes de multa. Rafael Seva rep la mateixa condemna i una multa de 3.000 pessetes. A l'acabar la Guerra Civil i a causa del seu delicat estat de salut, no va acceptar el nou càrrec oferit pel Prelat. Durant la reconstrucció de l'església de Sant Joan va donar les imatges del Natzaré i de Na. Sa. de l'Assumpció.
Gràcies als seus coneixements, José Rico de Estasen va aconseguir trobar les restes del Bisbe Gómez de Terán en l'antiga Església de la Misericòrdia poc abans del seu enderrocament.
Francisco Seva mor el 12 de novembre de 1956 als 82 anys, sent soterrat en el seu panteó familiar del cementeri de Sant Joan.
Un error molt comú és pensar que este carrer està dedicada a l'exalcalde Francesc de Paula Seva i Sala. La coincidència del nom i el primer cognom no és casual ja que ambdós són família.
Per a més informació:
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ayto. de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal i Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" de l'Arxiu Municipal.
- RICO DE ESTASÉN, JOSÉ. "Los restos del Obispo Gómez de Terán". Ed. Institutos de Estudios Alicantinos. Diputación de Alicante, 1958. Publicat també en diverses entregues al diari INFORMACIÓN.
Publicado porAlfredo en 23:00 0 comentarios
Etiquetas: QR
PARQUE DEL DOCTOR ESQUERDO
ESTE CÓDIGO QR ESTARÁ OPERATIVO EN UNOS DÍAS.
DISCULPEN LAS MOLESTIAS
Publicado porAlfredo en 22:59 0 comentarios
CALLE DEL DOCTOR SAN MIGUEL TARAZONA
CALLE DEL DOCTOR
SAN MIGUEL TARAZONA
José San Miguel Tarazona (1898 – Sant Joan, 1987). Médico de nuestro pueblo e Hijo Adoptivo de Sant Joan desde 1975.
“Don José el médico” estudió la carrera de Medicina en Valencia obteniendo el título a los 23 años. Pronto empieza a practicar en la farmacia de la familia sacándose el doctorado poco después.
Al estallar la guerra ingresa en Aviación como teniente médico pasando por Albacete y Los Alcázares (Murcia). Al terminar la guerra civil fue condenado a 10 años de cárcel, lugar donde coincidió con un profesor suyo, Juan Peset Aleixandre que había sido detenido en el Puerto de Alicante y que acabó siendo fusilado.
José San Miguel saldría a la calle en junio de 1940 con la desgracia de ver fallecer a su mujer diez meses después. Tras volverse a casar obtiene plaza en Cocentaina y en noviembre de 1946 en nuestro pueblo. Es en Sant Joan donde se sintió acogido y donde decidió establecerse definitivamente ejerciendo de médico durante 35 años. Desempeñó también el cargo de Secretario de la Junta Local de Sanidad.
En 1975 siendo alcalde Juan Antonio Gosálbez Casar se le otorgó el 12 deseptiembre de ese año, el título de Hijo Adoptivo de Sant Joan. En 1987 se le realizaría un homenaje y el PSOE propondría reiteradamente que la plaza situada frente al Casal de la Tercera Edad pase a denominarse Plaza del Doctor José San Miguel.
En el pleno del 13 de agosto de 1990 por fin se aprueba la rotulación de una calle junto a la Iglesia, siendo inaugurada oficialmente el 22 de mayo de 1993. Su prolongación hasta la calle del Pintor Velázquez fue inaugurada y abierta al tráfico el 29 de enero de 2008.
Se da la casualidad que el nuevo Centro de la Tercera Edad "Salvador Gosábez Alberola" inaugurado por el President de la Generalitat Alberto Fabra en junio 2012 se encuentra situado precisamente en la calle hoy rotulada al doctor San Miguel.
Para saber más:
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ayto. de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal y Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" del Archivo Municipal.
- PÉREZ RUZAFA, MERCEDES. “Entrevista a D. José Sanmiguel. Único Hijo Adoptivo de San Juan” en Boletín LLOIXA nº 18 (Diciembre 1982), pags. 21 y 22.
En el pleno del 13 de agosto de 1990 por fin se aprueba la rotulación de una calle junto a la Iglesia, siendo inaugurada oficialmente el 22 de mayo de 1993. Su prolongación hasta la calle del Pintor Velázquez fue inaugurada y abierta al tráfico el 29 de enero de 2008.
Se da la casualidad que el nuevo Centro de la Tercera Edad "Salvador Gosábez Alberola" inaugurado por el President de la Generalitat Alberto Fabra en junio 2012 se encuentra situado precisamente en la calle hoy rotulada al doctor San Miguel.
Para saber más:
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ayto. de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal y Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" del Archivo Municipal.
- PÉREZ RUZAFA, MERCEDES. “Entrevista a D. José Sanmiguel. Único Hijo Adoptivo de San Juan” en Boletín LLOIXA nº 18 (Diciembre 1982), pags. 21 y 22.
CARRER DEL DOCTOR
SAN MIGUEL TARAZONA
José San Miguel Tarazona (1898 - Sant Joan, 1987) . Metge del nostre poble i Fill Adoptiu de Sant Joan des de 1975.
'Don José el médico' va estudiar la carrera de Medicina a València obtenint el títol als 23 anys. Prompte comença a practicar en la farmàcia de la família traient-se el doctorat poc després. A l'inici de la guerra ingressa en Aviació com a tinent mèdic passant per Albacete i Los Alcázares (Múrcia) . Quan va acabar la guerra civil va ser condemnat a deu anys de presó, lloc on va coincidir amb un professor seu, Juan Peset Aleixandre que havia sigut detingut en el Port d'Alacant i que va acabar sent afusellat.
José San Miguel eixiria al carrer al juny de 1940 amb la desgràcia de veure morir a la seua dona deu mesos després. Després de tornar-se a casar obté plaça a Cocentaina i al novembre de 1946 en el nostre poble. És en Sant Joan on es va sentir acollit i on va decidir establir-se definitivament exercint de metge durant 35 anys. Va exercir també el càrrec de Secretari de la Junta Local de Sanitat.
En 1975 sent alcalde Juan Antonio Gosálbez Casar se li va atorgar el 12 deseptiembre d'eixe any, el títol de Fill Adoptiu de Sant Joan. En 1987 se li realitzaria un homenatge i el PSOE proposaria reiteradament que la plaça situada enfront del Casal de la Tercera Edat passe a denominar-se Plaça del Doctor José San Miguel.
En el plenari del 13 d'agost de 1990 per fi s'aprova la retolació d'un carrer junt amb l'Església, sent inaugurada oficialment el 22 de maig de 1993. La seua prolongació fins al carrer del Pintor Velázquez va ser inaugurada i oberta al trànsit el 29 de gener de 2008.
Es dóna la casualitat que el nou Centre de la Tercera Edat 'Salvador Gosábez Alberola' inaugurat pel President de la Generalitat Alberto Fabra al juny 2012 es troba situat precisament en el carrer hui retolat al doctor San Miguel.
Per a saber més:
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ajuntament de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal i Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" de l'Arxiu Municipal.
- PÉREZ RUZAFA, MERCEDES. “Entrevista a D. José Sanmiguel. Único Hijo Adoptivo de San Juan” al Butlletí LLOIXA nº 18 (Desembre 1982), pags. 21 i 22.
'Don José el médico' va estudiar la carrera de Medicina a València obtenint el títol als 23 anys. Prompte comença a practicar en la farmàcia de la família traient-se el doctorat poc després. A l'inici de la guerra ingressa en Aviació com a tinent mèdic passant per Albacete i Los Alcázares (Múrcia) . Quan va acabar la guerra civil va ser condemnat a deu anys de presó, lloc on va coincidir amb un professor seu, Juan Peset Aleixandre que havia sigut detingut en el Port d'Alacant i que va acabar sent afusellat.
José San Miguel eixiria al carrer al juny de 1940 amb la desgràcia de veure morir a la seua dona deu mesos després. Després de tornar-se a casar obté plaça a Cocentaina i al novembre de 1946 en el nostre poble. És en Sant Joan on es va sentir acollit i on va decidir establir-se definitivament exercint de metge durant 35 anys. Va exercir també el càrrec de Secretari de la Junta Local de Sanitat.
En 1975 sent alcalde Juan Antonio Gosálbez Casar se li va atorgar el 12 deseptiembre d'eixe any, el títol de Fill Adoptiu de Sant Joan. En 1987 se li realitzaria un homenatge i el PSOE proposaria reiteradament que la plaça situada enfront del Casal de la Tercera Edat passe a denominar-se Plaça del Doctor José San Miguel.
En el plenari del 13 d'agost de 1990 per fi s'aprova la retolació d'un carrer junt amb l'Església, sent inaugurada oficialment el 22 de maig de 1993. La seua prolongació fins al carrer del Pintor Velázquez va ser inaugurada i oberta al trànsit el 29 de gener de 2008.
Es dóna la casualitat que el nou Centre de la Tercera Edat 'Salvador Gosábez Alberola' inaugurat pel President de la Generalitat Alberto Fabra al juny 2012 es troba situat precisament en el carrer hui retolat al doctor San Miguel.
Per a saber més:
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ajuntament de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal i Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" de l'Arxiu Municipal.
- PÉREZ RUZAFA, MERCEDES. “Entrevista a D. José Sanmiguel. Único Hijo Adoptivo de San Juan” al Butlletí LLOIXA nº 18 (Desembre 1982), pags. 21 i 22.
Publicado porAlfredo en 22:58 0 comentarios
Etiquetas: QR
CALLE DEL DOCTOR IVORRA
CALLE DEL DOCTOR IVORRA
Nombre propuesto para la C/ Crucero Baleares
Finalmente sustituyó a la Prolongación de Crº Baleares
Aprobada en pleno del 29 de julio de 1958
Francisco de Paula Ivorra Ferrándiz (1862 - 1932) Cirujano y médico titular de Sant Joan desde 1886 hasta su muerte. Fue, además, concejal de nuestro Ayuntamiento.
Nace el 26 de marzo de 1862. Cursa sus estudios en nuestro pueblo y en el Instituto de Segunda Enseñanza de Alicante. Según el pleno del 7 de junio de 1901, Francisco Ivorra sustituye en el cargo a Alberto Moró Sala. Junto a Vicente Gadea se entregó a la ayuda de los enfermos durante la terrible epidemia de gripe de 1918. A parte de su consulta en el pueblo, visitó durante toda su vida a las enfermas del Convento de Santa Faz y a seminaristas y residentes de los Salesianos del Campello. Formó parte, en 1929, de la junta organizadora de los festejos organizados en Alicante en conmemoración del cincuentenario de la muerte del Abad Penalva, al que había conocido en el Instituto alicantino.
Fruto de su matrimonio con Vicenta Gosálbez nacieron sus hijos Pedro, Francisco y José María que siguieron la carrera de su padre. Fallece el 24 de febrero de 1932 y está enterrado en el Cementerio de Sant Joan, concretamente en el panteón familiar de la Calle de la Virgen del Carmen.
Según el acuerdo plenario del 29 de julio de 1958, la Calle Doctor Ivorra iba a ser la actual Calle de la Ordana. Al final el nombre fue a parar a la prolongación de la Calle del Crucero Baleares.
Para saber más:
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ayto. de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal y Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" del Archivo Municipal.
Francisco de Paula Ivorra Ferrándiz (Sant Joan, 1862 - Id, 1932) Cirurgià i metge titular de Sant Joan des de 1886 fins a la seua mort. Va ser, a més, regidor del nostre Ajuntament.
Naix el 26 de març de 1862. Cursa els seus estudis en el nostre poble i en l'Institut de Segona Ensenyança d'Alacant. Segons el plenari del 7 de juny de 1901, Francisco Ivorra substituïx en el càrrec a Alberto Moró Sala. Junt amb Vicente Gadea es va entregar a l'ajuda dels malalts durant la terrible epidèmia de grip de 1918. A part de la seua consulta en el poble, va visitar durant tota la seua vida a les malaltes del Convent de la Santa Faç i a seminaristes i residents dels Salesians del Campello. Va formar part, en 1929, de la junta organitzadora dels festejos organitzats a Alacant en commemoració del cinquantenari de la mort de l'Abad Penalva, a què havia conegut en l'Institut alacantí.
Fruit del seu matrimoni amb Vicenta Gosálbez van nàixer els seus fills Pedro, Francisco i José María que van seguir la carrera de son pare. Mor el 24 de febrer de 1932 i està soterrat en el Cementeri de Sant Joan, concretament en el panteó familiar del Carrer de la Mare de Déu del Carme.
Segons l'acord plenari del 29 de juliol de 1958, el Carrer Doctor Ivorra seria l'actual Carrer de l'Ordana. Al final el nom va anar a parar a la prolongació del Carrer del Creuer Baleares.
Per a saber més:
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ayto. de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal y Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" del Archivo Municipal.
Para saber más:
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ayto. de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal y Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" del Archivo Municipal.
CARRER DEL DOCTOR IVORRA
Nom proposat per al Carrer Creuer Baleares
Finalment va substituir a la Prolongació de Creuer Baleares
Aprovada al plenari del 29 de juliol de 1958
Francisco de Paula Ivorra Ferrándiz (Sant Joan, 1862 - Id, 1932) Cirurgià i metge titular de Sant Joan des de 1886 fins a la seua mort. Va ser, a més, regidor del nostre Ajuntament.
Naix el 26 de març de 1862. Cursa els seus estudis en el nostre poble i en l'Institut de Segona Ensenyança d'Alacant. Segons el plenari del 7 de juny de 1901, Francisco Ivorra substituïx en el càrrec a Alberto Moró Sala. Junt amb Vicente Gadea es va entregar a l'ajuda dels malalts durant la terrible epidèmia de grip de 1918. A part de la seua consulta en el poble, va visitar durant tota la seua vida a les malaltes del Convent de la Santa Faç i a seminaristes i residents dels Salesians del Campello. Va formar part, en 1929, de la junta organitzadora dels festejos organitzats a Alacant en commemoració del cinquantenari de la mort de l'Abad Penalva, a què havia conegut en l'Institut alacantí.
Fruit del seu matrimoni amb Vicenta Gosálbez van nàixer els seus fills Pedro, Francisco i José María que van seguir la carrera de son pare. Mor el 24 de febrer de 1932 i està soterrat en el Cementeri de Sant Joan, concretament en el panteó familiar del Carrer de la Mare de Déu del Carme.
Segons l'acord plenari del 29 de juliol de 1958, el Carrer Doctor Ivorra seria l'actual Carrer de l'Ordana. Al final el nom va anar a parar a la prolongació del Carrer del Creuer Baleares.
Per a saber més:
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ayto. de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal y Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" del Archivo Municipal.
Publicado porAlfredo en 22:58 0 comentarios
Etiquetas: QR
CALLE DEL DOCTOR GADEA
CALLE DEL DOCTOR GADEA
Antes Calle de los Mártires (parcial)
Nombre propuesto para la prolongación de Crº Baleares
Finalmente sustituyó parcialmente a la C/ Mártires
Vicente Gadea Más (San Vicente, 1852 - Sant Joan, 1929) Médico titular de Sant Joan d’Alacant y primer Hijo Adoptivo de la Villa desde 1897 por su entrega en la lucha contra el cólera de 1885.
Aunque nacido en Sant Vicent del Raspeig, el Doctor Gadea era oriundo de nuestro pueblo y siempre se le consideró como un sanjuanero más. Ejerció el cargo de Presidente del Sindicato de Riegos de la Huerta durante más de diez años a finales del siglo XIX, Fue además médico titular de la entonces partida del Campello y de nuestro pueblo desde 1880. Su abuelo Vicente Más desempeñó el mismo cargo y fue asesinado por los franceses en el asalto al pueblo en 1812. Sabemos también que en 1881, Gadea ejercía el cargo de presidente del comité de seguidores de Emilio Castelar en nuestro pueblo.
Uno de los aspectos menos conocidos de Gadea fue su implicación directa en la constitución de las dos sociedades que se encargaron -con poco éxito, la verdad- de la explotación de la efímera Plaza de Toros que tuvo nuestro pueblo. Fue usada como plaza para los festejos alicantinos ya que el coso de la capital estaba en construcción.
Uno de los aspectos menos conocidos de Gadea fue su implicación directa en la constitución de las dos sociedades que se encargaron -con poco éxito, la verdad- de la explotación de la efímera Plaza de Toros que tuvo nuestro pueblo. Fue usada como plaza para los festejos alicantinos ya que el coso de la capital estaba en construcción.
La epidemia de cólera morbo de 1885
A mediados del año 1885 se declara la epidemia de cólera en Valencia. Las noticias empiezan a ser cada vez más preocupantes, puesto que la epidemia ya está declarada en algunos pueblos de la Marina. El 15 de julio, tras la visita del Gobernador Civil y del Doctor Dagnino, la Junta de Sanidad informa que el pueblo de Sant Joan está a salvo de la epidemia. Suponemos que las cosas no estarían tan bien en nuestro pueblo puesto que el día 18 son enviados los doctores Seguí y Escolano. Ya el día 19 el Gobernador Civil José Ruiz de Corbalán y el doctor Silvio Escolano informan que la epidemia ya está declarada en la villa. Tras detectarse un caso sospechoso de cólera en la Santa Faz, se establecen cordones sanitarios en la Cruz de Piedra.
El día 1 de agosto se forma una comisión de ayuda en Alicante presidida por el Sr. Ripoll para auxiliar a la población de Sant Joan. Las 300 pesetas recaudadas entre los círculos de recreo en las primeras horas por José Viciano, Adolfo Faes, Carlos Bellido y Francisco Aznar, son enviadas al pueblo siendo repartidas a los señores Vicente Gadea, Juan Bautista Gozálvez, Ricardo Seva y el Señor Cura a razón de 75 pesetas cada uno para que las distribuyan entre los pobres y afectados. El día 31 de julio se anunciaba que Eleuterio Maisonnave había remitido 300 pesetas para auxiliar a los pueblos del Campello, Mutxamel y Sant Joan. Su hermano Juan Maisonnave ofrecía a Sant Joan d’Alacant 100 reales y el Marqués del Bosch la nada despreciable suma de 1000 reales.
Las fiestas del Cristo de ese año se trasladaron a los días 27, 28 y 29 de septiembre aunque ya el día 15, para celebrar la desaparición de le epidemia, familiares de Ramón Vidal ofrecen en la finca San Lorenzo (hoy La Pinada-Residencia de Ferroviarios) junto con las autoridades municipales cien raciones de pan, carne y arroz a los necesitados.
El 3 de julio de 1897, por su entrega a los más necesitados durante la epidemia, se le concede el título de Hijo Adoptivo de la Villa al Doctor Vicente Gadea Más. En 1918 desempeñaría la misma abnegación durante la terrible epidemia de Gripe.
El Doctor Gadea presenta su dimisión como médico titular por motivos de salud el 1º de mayo de 1924, la cual es aceptada siete días después. Vicente Gadea fallece en su pueblo en 1929 tras haber desempeñado el cargo de médico durante 43 años.
Según acuerdo plenario del 29 de julio de 1958, la Calle Doctor Gadea iba a sustituir a la prolongación de la calle del Crucero Baleares (hoy Dr. Ivorra) Al final sustituiría parcialmente a la Calle de los Mártires.
Un error muy común es pensar que la calle dedicada a Gadea en nuestro pueblo y la avenida de Alicante corresponden a la misma persona. No es así, puesto que la avenida alicantina está dedicada al alcalde y doctor José Gadea y Pró (1861 – 1926)
Para saber más:
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ayto. de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal y Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" del Archivo Municipal.
- RAMÓN MARTÍNEZ, FRANCISCO JOSÉ i CAYETANO BIGNOLI, SILVIA. "Celebraciones en tiempos del cólera". Publicado en el boletín Lloixa nº 132 (Julio de 2010). Descargar AQUÍ.
Para saber más:
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ayto. de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal y Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" del Archivo Municipal.
- RAMÓN MARTÍNEZ, FRANCISCO JOSÉ i CAYETANO BIGNOLI, SILVIA. "Celebraciones en tiempos del cólera". Publicado en el boletín Lloixa nº 132 (Julio de 2010). Descargar AQUÍ.
CARRER DEL DOCTOR GADEA
Abans coneguda com Carrer dels Màrtirs (parcial)
Nom propossat per a la prolongació del Carrer Creuer Baleares
Finalment va substituir parcialment al Carrer dels Màrtirs
Aprovada al plenari del 29 de juliol de 1958
Vicente Gadea Más (Sant Vicent, 1852 - Sant Joan, 1929) Metge titular de Sant Joan d'Alacant i primer Fill Adoptiu de la Vila des de 1897 per la seua entrega en la lluita contra el còlera de 1885.
Encara que nascut en Sant Vicent del Raspeig, el Doctor Gadea era oriünd del nostre poble i sempre se li va considerar com un santjoaner més. Va exercir el càrrec de President del Sindicat de Regs de l'Horta durant més de deu anys a finals del segle XIX. Va ser a més metge titular de la llavors partida del Campello i del nostre poble des de 1880. El seu iaio Vicente Más va exercir el mateix càrrec i va ser assassinat pels francesos en l'assalt al poble en 1812. Sabem també que en 1881, Gadea exercia el càrrec de president del comité de seguidors d'Emilio Castelar en el nostre poble.
Un dels aspectes menys coneguts de Gadea va ser la seua implicació directa en la constitució de les dos societats que es van encarregar -amb poc èxit, la veritat- de l'explotació de l'efímera Plaça de Bous que va tindre el nostre poble. Va ser usada com a plaça per als festejos alacantins ja que el cós de la capital estava en construcció.
L'epidèmia de còlera morbo de 1885
A mitjan any 1885 es declara l'epidèmia de còlera a València. Les notícies comencen a ser cada vegada més preocupants, ja que l'epidèmia ja està declarada en alguns pobles de la Marina. El 15 de juliol, després de la visita del Governador Civil i del Doctor Dagnino, la Junta de Sanitat informa que el poble de Sant Joan està fora de perill de l'epidèmia. Suposem que les coses no estarien tan bé en el nostre poble ja que el dia 18 són enviats els doctors Seguí i Escolano. Ja el dia 19 el Governador Civil José Ruiz de Corbalán i el doctor Silvio Escolano informen que l'epidèmia ja està declarada en la vila. Després de detectar-se un cas sospitós de còlera en la Santa Faç, s'establixen cordons sanitaris en la Creu de Pedra.
El dia 1 d'agost es forma una comissió d'ajuda a Alacant presidida pel Sr. Ripoll per a auxiliar la població de Sant Joan. Les 300 pessetes recaptades entre els cercles de recreació en les primeres hores per José Viciano, Adolfo Faes, Carlos Bellido i Francisco Aznar, són enviades al poble sent repartides pels senyors Vicente Gadea, Juan Bautista Gozálvez, Ricardo Seva i el Senyor Capellà a raó de 75 pessetes cada un perquè les distribuïsquen entre els pobres i afectats. El dia 31 de juliol s'anunciava que Eleuterio Maisonnave hi havia remés 300 pessetes per a auxiliar als pobles del Campello, Mutxamel i Sant Joan. El seu germà Juan Maisonnave oferia a Sant Joan d'Alacant 100 reals i el Marqués del Bosch la no menyspreable suma de 1000 reals.
Les festes del Crist d'eixe any es van traslladar als dies 27, 28 i 29 de setembre encara que ja el dia 15, per a celebrar la desaparició de li epidèmia, familiars de Ramón Vidal oferixen en la finca San Lorenzo (hui La Pinada-Residencia de Ferroviaris) junt amb les autoritats municipals cent racions de pa, carn i arròs als necessitats.
El 3 de juliol de 1897, per la seua entrega als més necessitats durant l'epidèmia, se li concedix el títol de Fill Adoptiu de la Vila al Doctor Vicente Gadea Más. En 1918 exerciria la mateixa abnegació durant la terrible epidèmia de Grip.
El Doctor Gadea presenta la seua dimissió com a metge titular per motius de salut el 1r de maig de 1924, la qual és acceptada set dies després. Vicente Gadea mor en el seu poble en 1929 després d'haver exercit el càrrec de metge durant 43 anys.
Segons acord plenari del 29 de juliol de 1958, El Carrer Doctor Gadea substituiria a la prolongació del carrer del Creuer Baleares (hui Dr. Ivorra) Al final substituiria parcialment al Carrer dels Màrtirs.
Un error molt comú és pensar que el carrer dedicada a Gadea en el nostre poble i l'avinguda d'Alacant corresponen a la mateixa persona. No és així, ja que l'avinguda alacantina està dedicada a l'alcalde i doctor José Gadea i Pro (1861 - 1926).
Per a saber més:
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ayto. de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal i Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" de l'Arxiu Municipal.
- RAMÓN MARTÍNEZ, FRANCISCO JOSÉ i CAYETANO BIGNOLI, SILVIA. "Celebraciones en tiempos del cólera". Publicat al butlletí Lloixa no.132 (Juliol de 2010). Descarregar ACÍ.
Un dels aspectes menys coneguts de Gadea va ser la seua implicació directa en la constitució de les dos societats que es van encarregar -amb poc èxit, la veritat- de l'explotació de l'efímera Plaça de Bous que va tindre el nostre poble. Va ser usada com a plaça per als festejos alacantins ja que el cós de la capital estava en construcció.
L'epidèmia de còlera morbo de 1885
A mitjan any 1885 es declara l'epidèmia de còlera a València. Les notícies comencen a ser cada vegada més preocupants, ja que l'epidèmia ja està declarada en alguns pobles de la Marina. El 15 de juliol, després de la visita del Governador Civil i del Doctor Dagnino, la Junta de Sanitat informa que el poble de Sant Joan està fora de perill de l'epidèmia. Suposem que les coses no estarien tan bé en el nostre poble ja que el dia 18 són enviats els doctors Seguí i Escolano. Ja el dia 19 el Governador Civil José Ruiz de Corbalán i el doctor Silvio Escolano informen que l'epidèmia ja està declarada en la vila. Després de detectar-se un cas sospitós de còlera en la Santa Faç, s'establixen cordons sanitaris en la Creu de Pedra.
El dia 1 d'agost es forma una comissió d'ajuda a Alacant presidida pel Sr. Ripoll per a auxiliar la població de Sant Joan. Les 300 pessetes recaptades entre els cercles de recreació en les primeres hores per José Viciano, Adolfo Faes, Carlos Bellido i Francisco Aznar, són enviades al poble sent repartides pels senyors Vicente Gadea, Juan Bautista Gozálvez, Ricardo Seva i el Senyor Capellà a raó de 75 pessetes cada un perquè les distribuïsquen entre els pobres i afectats. El dia 31 de juliol s'anunciava que Eleuterio Maisonnave hi havia remés 300 pessetes per a auxiliar als pobles del Campello, Mutxamel i Sant Joan. El seu germà Juan Maisonnave oferia a Sant Joan d'Alacant 100 reals i el Marqués del Bosch la no menyspreable suma de 1000 reals.
Les festes del Crist d'eixe any es van traslladar als dies 27, 28 i 29 de setembre encara que ja el dia 15, per a celebrar la desaparició de li epidèmia, familiars de Ramón Vidal oferixen en la finca San Lorenzo (hui La Pinada-Residencia de Ferroviaris) junt amb les autoritats municipals cent racions de pa, carn i arròs als necessitats.
El 3 de juliol de 1897, per la seua entrega als més necessitats durant l'epidèmia, se li concedix el títol de Fill Adoptiu de la Vila al Doctor Vicente Gadea Más. En 1918 exerciria la mateixa abnegació durant la terrible epidèmia de Grip.
El Doctor Gadea presenta la seua dimissió com a metge titular per motius de salut el 1r de maig de 1924, la qual és acceptada set dies després. Vicente Gadea mor en el seu poble en 1929 després d'haver exercit el càrrec de metge durant 43 anys.
Segons acord plenari del 29 de juliol de 1958, El Carrer Doctor Gadea substituiria a la prolongació del carrer del Creuer Baleares (hui Dr. Ivorra) Al final substituiria parcialment al Carrer dels Màrtirs.
Un error molt comú és pensar que el carrer dedicada a Gadea en el nostre poble i l'avinguda d'Alacant corresponen a la mateixa persona. No és així, ja que l'avinguda alacantina està dedicada a l'alcalde i doctor José Gadea i Pro (1861 - 1926).
Per a saber més:
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ayto. de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal i Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" de l'Arxiu Municipal.
- RAMÓN MARTÍNEZ, FRANCISCO JOSÉ i CAYETANO BIGNOLI, SILVIA. "Celebraciones en tiempos del cólera". Publicat al butlletí Lloixa no.132 (Juliol de 2010). Descarregar ACÍ.
Publicado porAlfredo en 22:58 0 comentarios
Etiquetas: QR
CALLE DEL DEÁN ANTONIO SALA
CALLE DEL DEÁN
ANTONIO SALA
Antes Avda. Portugal, Callejón de Cervantes
y Camino del Horno de Orts a Cotella
Nombre propuesto para la Calle de la Unión
Finalmente sustituyó a la Avenida de Portugal
Aprobada en pleno del 29 de julio de 1958
La calle del Deán Antonio Sala de hoy poco tiene que ver con la de hace siglos. Denominada originariamente Camino del Horno de Orts o Camino de Cotella, era un sendero que comenzaba en el cruce de la calle Colón, puesto que no existía todavía la calle Cervantes. El acceso a Mutxamel se realizaba por el camino viejo que atravesaba la Calle de la Maigmona. Con la construcción en la segunda mitad del siglo XIX de la carretera de Mutxamel, la Calle del Deán Sala desaparece en parte quedando su inicio justo enfrente del Cuartel de la Guardia Civil.
Por esa misma zona se encontraba una pequeña plaza denominada Placeta de los Llopis. Tomaba su nombre de la familia homónima que residía en la desaparecida Torre de los Llopis situada aproximadamente donde hoy está el Cuartel de la Guardia Civil. Como decimos, las reformas del XIX dieron la forma definitiva a la zona.
En 1939, las nuevas autoridades franquistas de nuestro pueblo deciden denominar el callejón de Cervantes con el ostentoso nombre de "Avenida de Portugal". Junto a Alemania e Italia, fueron los países que ayudaron a los sublevados durante la Guerra Civil. Hasta la reforma de 2005, todavía se conservaba una placa con ese nombre en las tapias de la finca Pedro José. En 1958 pasa a llevar el nombre del sacerdote santjoaner Antonio Sala.
Antonio Sala y Navarro (Sant Joan, 1745 – Alicante, 1823). Deán de San Nicolás. Formó parte de las Juntas de Defensa contra el invasor francés.
Nace en Sant Joan un 5 de mayo de 1745 en el seno de una familia acomodada de labradores. Estudió la carrera eclesiástica en Orihuela y fue presbítero en 1777 desempeñando la coadjutoría de Almoradí, siendo cura además de Bigastro, Aigües y Crevillente. En 1795 se convierte en deán de la, por entonces, Colegiata de San Nicolás. Realiza una de las visitas pastorales más destacadas a nuestra iglesia en 1791 quedando constancia de ella en un extenso libro del Archivo Parroquial. Fundó también el Cementerio de San Blas desmantelado a finales de los años 50 del pasado siglo.
En 1823 el Gobernador Militar Chapalangarra vende siete campanas de la Colegiata para cambiarlas por trigo para las tropas. Según Gonzalo Vidal Tur, Antonio Sala protesta enérgicamente ante la autoridad y pese a estar en posesión de la medalla patriótica de la Guerra de la Independencia es encarcelado y muere repentinamente por el mal trato sufrido puesto que contaba con 78 años.
Fue un ferviente defensor de la independencia de España cuando nuestro país fue invadido por las tropas de Napoleón. En 1808 ante el temor de que las tropas invasoras entraran en Alicante, se crea la Junta de Defensa alicantina para defender el trono de Fernando VII el cual acabaría traicionando a sus defensores. La Junta quedó formada el 2 de junio de 1808 y fue disuelta en octubre de ese mismo año, recuperando el ayuntamiento alicantino sus funciones administrativas. La principal obra de la Junta fue la creación del Regimiento de Milicias Urbanas formado por 12 compañías, quedando incorporado posteriormente al ejército pasando a denominarse Regimiento de Infantería de Alicante.
En Sant Joan quedó constiuida la Junta local al igual que en el resto de pueblos de España. Las tropas francesas que bajaron de Jijona se toparon con la férrea defensa de Alicante y se vengaron arrasando Sant Joan y Mutxamel. En nuestro pueblo fueron asesinadas 29 personas, asaltaron la Iglesia y, al parecer, robaron un cuadro de la ermita del Calvario.
Según acuerdo plenario del 29 de julio de 1958, la Calle del Deán Antonio Sala iba a sustituir a la Calle de la Unión (actual Calle N. Salvador Montesinos). Al final sustituyó a la Avenida de Portugal.
Para saber más:
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ayto. de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal y Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" del Archivo Municipal.
- COMPAÑÍA DE JESÚS. "Enfitéuticos. Casas de San Juan censidas con fadiga y luismo al futuro Colegio de la Compañía de Jesús en Alicante". A.M.A. Signatura 105. Armario 5.
- VIDAL TUR, GONZALO. "El cementerio de San Blas de Alicante" Ed. Ayuntamiento de Alicante, 1960.
Para saber más:
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ayto. de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal y Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" del Archivo Municipal.
- COMPAÑÍA DE JESÚS. "Enfitéuticos. Casas de San Juan censidas con fadiga y luismo al futuro Colegio de la Compañía de Jesús en Alicante". A.M.A. Signatura 105. Armario 5.
- VIDAL TUR, GONZALO. "El cementerio de San Blas de Alicante" Ed. Ayuntamiento de Alicante, 1960.
CARRER DEL DEGÀ
ANTONIO SALA
Abans coneguda com Avgda. Portugal, Carreró
de Cervantes i Cami del Forn d'Orts a Cotella.
Nom proposat per al Carrer de la Unió
Finalment va substituir a l'Avinguda de Portugal
Aprovada al plenari del 29 de juliol de 1958
El carrer del Degà Antonio Sala de hui poc té a vore amb el de fa segles. Denominada originàriament Camí del Forn d'Orts o Camí de Cotella, era una senda que començava en l'encreuament del carrer Colón, ja que no existia encara el carrer Cervantes. L'accés a Mutxamel es realitzava pel camí vell que travessava el Carrer de la Maigmona. Amb la construcció en la segona mitat del segle XIX de la carretera de Mutxamel, el Carrer del Degà Antonio Sala desapareix en part quedant el seu inici just davant de la Caserna de la Guàrdia Civil.
Per eixa mateixa zona es trobava una xicoteta plaça denominada Placeta dels Llopis. Prenia el seu nom de la família homònima que residia en la desapareguda Torre dels Llopis situada aproximadament on hui està la Caserna de la Guàrdia Civil. Com diem, les reformes del XIX van donar la forma definitiva a la zona.
En 1939, les noves autoritats franquistes del nostre poble decidixen denominar el carreró de Cervantes amb l'ostentós nom de 'Avenida de Portugal'. Junt amb Alemanya i Itàlia, van ser els països que van ajudar als sublevats durant la Guerra Civil. Fins a la reforma de 2005, encara es conservava una placa amb eixe nom en les tàpies de la finca Pedro José. En 1958 passa a portar el nom del sacerdot santjoaner Antonio Sala.
Antonio Sala i Navarro (Sant Joan, 1745 - Alacant, 1823) . Degà de Sant Nicolau. Va formar part de les Juntes de Defensa contra l'invasor francés.
Naix en Sant Joan un 5 de maig de 1745 en el si d'una família acomodada de llauradors. Va estudiar la carrera eclesiàstica a Orihuela i va ser prevere en 1777 exercint la coadjutoria d'Almoradí, sent capellà a més de Bigastro, Aigües i Crevillent. En 1795 es convertix en degà de la, llavors, Col·legiata de Sant Nicolau. Realitza una de les visites pastorals més destacades a la nostra església en 1791 quedant constància d'ella en un extens llibre de l'Arxiu Parroquial. Va fundar també el Cementeri de Sant Blai desmantellat a finals dels anys 50 del passat segle.
En 1823 el Governador Militar Chapalangarra ven set campanes de la Col·legiata per a canviar-les per blat per a les tropes. Segons Gonzalo Vidal Tur, Antonio Sala protesta enèrgicament davant de l'autoritat i a pesar d'estar en possessió de la medalla patriòtica de la Guerra de la Independència és empresonat i mor sobtadament pel mal tracte patit ja que comptava amb 78 anys.
Va ser un fervent defensor de la independència d'Espanya quan el nostre país va ser invadit per les tropes de Napoleó. En 1808 davant del temor que les tropes invasores entraren a Alacant, es forma la Junta de Defensa alacantina per a defendre el tron de Ferran VII el qual acabaria traint els seus defensors. La Junta va quedar formada el 2 de juny de 1808 i va ser dissolta a l'octubre d'eixe mateix any, recuperant l'ajuntament alacantí les seues funcions administratives. La principal obra de la Junta va ser la creació del Regiment de Milícies Urbanes format per dotze companyies, quedant incorporat posteriorment a l'exèrcit passant a denominar-se Regiment d'Infanteria d'Alacant.
En Sant Joan va quedar constiuida la Junta local igual que en la resta de pobles d'Espanya. Les tropes franceses que van baixar de Xixona es van topar amb la fèrria defensa d'Alacant i es van venjar arrasant Sant Joan i Mutxamel. En el nostre poble van ser assassinades 29 persones, van assaltar l'Església i, segons pareix, van robar un quadre de l'ermita del Calvari.
Segons l'acord plenari del 29 de juliol de 1958, el Carrer del Degà Antonio Sala substituiria al Carrer de la Unió (actual Carrer N. Salvador Montesinos). Al final va substituir a l'Avinguda de Portugal.
Per a saber més:
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ayto. de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal i Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" de l'Arxiu Municipal.
- COMPANYIA DE JESÚS. "Enfitéuticos. Casas de San Juan censidas con fadiga y luismo al futuro Colegio de la Compañía de Jesús en Alicante". A.M.A. Signatura 105. Armari 5.
- VIDAL TUR, GONZALO. "El cementerio de San Blas de Alicante" Ed. Ajuntament d'Alacant, 1960.
En 1939, les noves autoritats franquistes del nostre poble decidixen denominar el carreró de Cervantes amb l'ostentós nom de 'Avenida de Portugal'. Junt amb Alemanya i Itàlia, van ser els països que van ajudar als sublevats durant la Guerra Civil. Fins a la reforma de 2005, encara es conservava una placa amb eixe nom en les tàpies de la finca Pedro José. En 1958 passa a portar el nom del sacerdot santjoaner Antonio Sala.
Antonio Sala i Navarro (Sant Joan, 1745 - Alacant, 1823) . Degà de Sant Nicolau. Va formar part de les Juntes de Defensa contra l'invasor francés.
Naix en Sant Joan un 5 de maig de 1745 en el si d'una família acomodada de llauradors. Va estudiar la carrera eclesiàstica a Orihuela i va ser prevere en 1777 exercint la coadjutoria d'Almoradí, sent capellà a més de Bigastro, Aigües i Crevillent. En 1795 es convertix en degà de la, llavors, Col·legiata de Sant Nicolau. Realitza una de les visites pastorals més destacades a la nostra església en 1791 quedant constància d'ella en un extens llibre de l'Arxiu Parroquial. Va fundar també el Cementeri de Sant Blai desmantellat a finals dels anys 50 del passat segle.
En 1823 el Governador Militar Chapalangarra ven set campanes de la Col·legiata per a canviar-les per blat per a les tropes. Segons Gonzalo Vidal Tur, Antonio Sala protesta enèrgicament davant de l'autoritat i a pesar d'estar en possessió de la medalla patriòtica de la Guerra de la Independència és empresonat i mor sobtadament pel mal tracte patit ja que comptava amb 78 anys.
Va ser un fervent defensor de la independència d'Espanya quan el nostre país va ser invadit per les tropes de Napoleó. En 1808 davant del temor que les tropes invasores entraren a Alacant, es forma la Junta de Defensa alacantina per a defendre el tron de Ferran VII el qual acabaria traint els seus defensors. La Junta va quedar formada el 2 de juny de 1808 i va ser dissolta a l'octubre d'eixe mateix any, recuperant l'ajuntament alacantí les seues funcions administratives. La principal obra de la Junta va ser la creació del Regiment de Milícies Urbanes format per dotze companyies, quedant incorporat posteriorment a l'exèrcit passant a denominar-se Regiment d'Infanteria d'Alacant.
En Sant Joan va quedar constiuida la Junta local igual que en la resta de pobles d'Espanya. Les tropes franceses que van baixar de Xixona es van topar amb la fèrria defensa d'Alacant i es van venjar arrasant Sant Joan i Mutxamel. En el nostre poble van ser assassinades 29 persones, van assaltar l'Església i, segons pareix, van robar un quadre de l'ermita del Calvari.
Segons l'acord plenari del 29 de juliol de 1958, el Carrer del Degà Antonio Sala substituiria al Carrer de la Unió (actual Carrer N. Salvador Montesinos). Al final va substituir a l'Avinguda de Portugal.
Per a saber més:
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ayto. de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal i Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" de l'Arxiu Municipal.
- COMPANYIA DE JESÚS. "Enfitéuticos. Casas de San Juan censidas con fadiga y luismo al futuro Colegio de la Compañía de Jesús en Alicante". A.M.A. Signatura 105. Armari 5.
- VIDAL TUR, GONZALO. "El cementerio de San Blas de Alicante" Ed. Ajuntament d'Alacant, 1960.
Publicado porAlfredo en 22:57 0 comentarios
Etiquetas: QR
CALLE DEL CURA PLANELLES
CALLE DEL CURA PLANELLES
Antes, prolongación de Santísimo Cristo
José Planelles Marco (Sant Joan, 1884 – Alicante, 1936) Sacerdote natural de nuestro pueblo y confesor de José Antonio Primo de Rivera. Muere fusilado en 1936 tras una saca de presos.
El cura Planelles nace en el Sant Joan de 1884. Estudió la carrera eclesiástica en el Seminario de San Miguel de Orihuela siendo nombrado presbítero en 1910. Desempeñó durante años el cargo de coadjutor en Pinoso hasta que en 1916 es nombrado cura párroco de Aigües. Ejerce el cargo durante más de diez años siendo mandado posteriormente a Agost. Años después pasa a ser director de una Academia de Enseñanza Media en Alicante.
Al estallar la Guerra Civil es detenido en su casa de la alicantina Calle de Cádiz ingresando el 12 de septiembre en la Cárcel de Benalúa por su condición de sacerdote. Sobre su estancia en la cárcel existen varias versiones. Por lo visto, al no encontrársele delito alguno se le pone en libertad y a cargo de su familiar Federico Planelles que acude a recogerle. Don José se niega a salir porque quiere confesar a José Antonio Primo de Rivera que se encuentra en la misma cárcel. Tras confesarle le regala un Libro de Evangelios, gesto que agradece José Antonio, el cual es fusilado el 20 de noviembre de 1936. Otras fuentes afirman que no pudo pagar la multa impuesta y decidió permanecer en la cárcel.
El 29 de noviembre por la tarde, en represalia por el Bombardeo de las 8 Horas que se cayó sobre la ciudad tras el fusilamiento de José Antonio, el cura Planelles junto a otras 51 personas fueron sacadas de la cárcel y fusiladas en las tapias del cementerio de Alicante. Pese a que en un principio no estaba incluido en la saca, alguien le reconoció y le delató como confesor de José Antonio.
Se encuentra enterrado en el Panteón de los Caídos por Dios y por España, hoy Iglesia del Cementerio de Alicante, ciudad en la que tiene también calle dedicada. En la actualidad está en proceso de beatificación.
Se encuentra enterrado en el Panteón de los Caídos por Dios y por España, hoy Iglesia del Cementerio de Alicante, ciudad en la que tiene también calle dedicada. En la actualidad está en proceso de beatificación.
Tumba del Cura Planelles en Alicante
(Foto: Alfredo Campello)
Siendo alcalde Juan Antonio Gosálbez Casar se bautizó la entonces Prolongación de Cristo de la Paz con el nombre del sacerdote. La placa fue descubierta en septiembre de 1973 durante las fiestas del Cristo.
Para saber más:
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ayto. de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal y Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" del Archivo Municipal.
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ayto. de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal y Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" del Archivo Municipal.
- RICO DE ESTASEN, JOSÉ. "El sacerdote que confesó a José Antonio" en INFORMACIÓN, 20 de noviembre de 1943.
- SALA SEVA, FEDERICO. "Santjoaners en el recuerdo. Hijos ilustres de San Juan". Ed. Ayuntamiento de Sant Joan d'Alacant. Alicante, 1997. Pag. 84. Disponible en Biblioteca
Municipal y Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" del Archivo
Municipal.
- VIDAL TUR, GONZALO. "Alicante, sus calles antiguas y modernas", Ed. Ayuntamiento de Alicante. Alicante, 1974. Pag. 244 y 245.
Quan va esclatar la Guerra Civil és detingut en sa casa de l'alacantí Carrer de Cadis ingressant el 12 de setembre en la Cárcel de Benalúa per la seua condició de sacerdot. Sobre la seua estada en la presó hi ha diverses versions. Pel que s'ha vist, al no trobar-se-li cap delicte se li posa en llibertat i a càrrec del seu familiar Federico Planelles que acudix a arreplegar-li. El senyor José es nega a eixir perquè vol confessar José Antonio Primo de Rivera que es troba en la mateixa presó. Després de confessar-li li regala un Llibre d'Evangelis, gest que agraïx José Antonio, el qual és afusellat el 20 de novembre de 1936. Altres fonts afirmen que no va poder pagar la multa imposada i va decidir romandre en la presó.
El 29 de novembre a la vesprada, en represàlia pel Bombardeig de les 8 Hores que va caure sobre la ciutat després de l'afusellament de José Antonio, el capellà Planelles junt amb altres 51 persones van ser tretes de la presó i afusellades en les tàpies del cementeri d'Alacant. A pesar que en un principi no estava inclòs en la saca, algú li va reconéixer i li va delatar com a confessor de José Antonio.
Es troba soterrat en el Panteó dels Caiguts per Déu i per Espanya, hui Església del Cementeri d'Alacant, ciutat en què té també carrer dedicada. En l'actualitat està en procés de beatificació.
Sent alcalde Juan Antonio Gosálbez Casar es va batejar la llavors Prolongació de Crist de la Pau amb el nom del sacerdot. La placa va ser descoberta al setembre de 1973, durant les festes del Crist.
Per a saber més:
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ayto. de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal i Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" de l'Arxiu Municipal.
- VIDAL TUR, GONZALO. "Alicante, sus calles antiguas y modernas", Ed. Ajuntament d'Alacant. Alacant, 1974. Pag. 244 i 245.
CARRER DEL CAPELLÀ PLANELLES
José Planelles Marco (Sant Joan, 1884 - Alacant, 1936) Sacerdot natural del nostre poble i confessor de José Antonio Primo de Rivera. Mor afusellat en 1936 després d'una saca de presos.
El capellà Planelles naix en el Sant Joan de 1884. Va estudiar la carrera eclesiàstica en el Seminari de Sant Miquel d'Orihuela sent anomenat prevere en 1910. Va exercir durant anys el càrrec de coadjutor al Pinós fins que en 1916 és anomenat rector d'Aigües. Exercix el càrrec durant més de deu anys sent manat posteriorment a Agost. Anys després passa a ser director d'una Acadèmia d'Ensenyança Mitjana a Alacant.
Quan va esclatar la Guerra Civil és detingut en sa casa de l'alacantí Carrer de Cadis ingressant el 12 de setembre en la Cárcel de Benalúa per la seua condició de sacerdot. Sobre la seua estada en la presó hi ha diverses versions. Pel que s'ha vist, al no trobar-se-li cap delicte se li posa en llibertat i a càrrec del seu familiar Federico Planelles que acudix a arreplegar-li. El senyor José es nega a eixir perquè vol confessar José Antonio Primo de Rivera que es troba en la mateixa presó. Després de confessar-li li regala un Llibre d'Evangelis, gest que agraïx José Antonio, el qual és afusellat el 20 de novembre de 1936. Altres fonts afirmen que no va poder pagar la multa imposada i va decidir romandre en la presó.
El 29 de novembre a la vesprada, en represàlia pel Bombardeig de les 8 Hores que va caure sobre la ciutat després de l'afusellament de José Antonio, el capellà Planelles junt amb altres 51 persones van ser tretes de la presó i afusellades en les tàpies del cementeri d'Alacant. A pesar que en un principi no estava inclòs en la saca, algú li va reconéixer i li va delatar com a confessor de José Antonio.
Es troba soterrat en el Panteó dels Caiguts per Déu i per Espanya, hui Església del Cementeri d'Alacant, ciutat en què té també carrer dedicada. En l'actualitat està en procés de beatificació.
Tomba del Capellà Planelles en Alacant
(Foto: Alfredo Campello)
Sent alcalde Juan Antonio Gosálbez Casar es va batejar la llavors Prolongació de Crist de la Pau amb el nom del sacerdot. La placa va ser descoberta al setembre de 1973, durant les festes del Crist.
Per a saber més:
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ayto. de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal i Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" de l'Arxiu Municipal.
- RICO DE ESTASEN, JOSÉ. "El sacerdote que confesó a José Antonio" en INFORMACIÓN, 20 de novembre de 1943.
- SALA SEVA, FEDERICO. "Santjoaners en el recuerdo. Hijos ilustres de San Juan". Ed. Ajuntament de Sant Joan d'Alacant. Alacant, 1997. Pag. 84. Disponible en Biblioteca
Municipal i Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" de l'Arxiu
Municipal.
Publicado porAlfredo en 22:56 0 comentarios
Etiquetas: QR
Suscribirse a:
Entradas (Atom)

.gif)






.gif)

.gif)


.gif)


.gif)

.gif)


.gif)


