CALLE DEL MOSÉN PEDRO MENA
sábado, 1 de enero de 2011
CALLE DEL MOSÉN
PEDRO MENA
Antes Calle de la Paz (parcial)
Pedro de Mena y Vera (siglos XV-XVI). Sacerdote santjoaner que trajo de Roma la Santa Faz. Fue enterrado en la antigua Iglesia. Es uno de los hijos más ilustres de Sant Joan y por contra se sabe muy poco sobre él.
Doctorado en el Centro de Estudios de Valencia, nada más ser ordenado sacerdote regresa a nuestro pueblo. Pronto comienza a destacar entre el clero alicantino y llega a ser Secretario particular y acompañante de un Cardenal del que se desconoce el nombre, que tras realizar unas gestiones en Alicante regresaba ya hacia Roma.
Mena parte hacia Roma y una vez desembarcado se entera de la muerte del Papa Sixto IV. Tras permanecer allí un tiempo es nombrado cura párroco de Sant Joan por lo que decide regresar. El Cardenal le entrega, como regalo, según la tradición, una tela de su propiedad en la que se observa la marca del rostro de Cristo. Pedro Mena no lo duda y acepta el regalo que es depositado en un arcón de la Iglesia santjoanera. El arcón, que resistió ataques de piratas, fue destruido en 1936.
Ese lienzo debido a los milagros obrados acabaría convirtiéndose poco después en la más venerada reliquia alicantina: la Santa Faz.
El sacerdote fallece en nuestro pueblo a finales del siglo XV o principios del XVI. Fue enterrado en la Capilla de la Comunión donde se instaló una lápida. Por desgracia, según se cuenta, al realizarse unas obras de reforma de la Iglesia se olvidó el lugar exacto de la ubicación de la lápida, o bien ésta se rompió. En la actualidad existe una lápida opiada de la primitiva que le recuerda. Dicha lápida colocada junto al altar de la Santa Faz fue descubierta el 14 de septiembre de 1943.
Sobre la fecha de fallecimiento, como en muchas otras cosas, no hay acuerdo. Lo que sí está claro es que no pudo fallecer en 1483 ya que el Papa Sixto IV lo hizo en 1484. Además en 1489 tomó posesión de la parroquia de Sant Joan, fecha del Milagro de la Lágrima. Seguramente el error proviene de una mala copia de la lápida original perpetuada en las crónicas.
El rótulo con su nombre, que sustituyó parcialmente al de la calle de la Paz, fue inaugurado solemnemente por las autoridades y vecinos el 14 de septiembre de 1958 junto a otros 7 rótulos en recuerdo de “hijos ilustres y otros que no lo son pero que se han desvivido ayudando a la prosperidad y beneficio de la población”
Para saber más:
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ayto. de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal y Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" del Archivo Municipal.
- SÁNCHEZ BUADES, MANUEL. "Sanjuaneros ilustres: Mosén Pedro Mena". Publicado en el Llibret de Festes de 1962. Disponible en Biblioteca Municipal y Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" del Archivo Municipal.
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ayto. de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal y Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" del Archivo Municipal.
- SÁNCHEZ BUADES, MANUEL. "Sanjuaneros ilustres: Mosén Pedro Mena". Publicado en el Llibret de Festes de 1962. Disponible en Biblioteca Municipal y Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" del Archivo Municipal.
CARRER DEL MOSSÉN
PEDRO MENA
Abans anomenada Carrer de la Pau (parcial)
Aprovada al plenari del 19 de juliol de 1958
Pere de Mena i Vera (segles XV-XVI) . Sacerdot santjoaner que va portar de Roma la Santa Faç. Va ser soterrat en l'antiga Església. És un dels fills més il·lustres de Sant Joan i per contra se sap molt poc sobre ell.
Doctorat en el Centre d'Estudis de València, tot just ser ordenat sacerdot torna al nostre poble. Prompte comença a destacar entre el clero alacantí i arriba a ser Secretari particular i acompanyant d'un Cardenal del què es desconeix el nom, que després de realitzar unes gestions a Alacant tornava ja cap a Roma.
Mena part cap a Roma i una vegada desembarcat s'assabenta de la mort del Papa Sixt IV. Després de romandre allí un temps és anomenat rector de Sant Joan pel que decidix tornar. El Cardenal li entrega, com a regal, segons la tradició, una tela de la seua propietat en què s'observa la marca del rostre de Crist. Pedro Mena no ho dubta i accepta el regal que és depositat en un bagul de l'Església santjoanera. El bagul, que va resistir atacs de pirates, va ser destruït en 1936.
Eixe llenç degut als miracles obrats acabaria convertint-se poc després en la més venerada relíquia alacantina: la Santa Faç.
El sacerdot mor en el nostre poble a finals del segle XV o principis del XVI. Va ser soterrat en la Capella de la Comunió on es va instal·lar una làpida. Per desgràcia, segons es conta, al realitzar-se unes obres de reforma de l'Església es va oblidar el lloc exacte de la ubicació de la làpida, o bé esta es va trencar. En l'actualitat hi ha una làpida copiada de la primitiva que li recorda. La dita làpida col·locada junt amb l'altar de la Santa Faç va ser descoberta el 14 de setembre de 1943.
Sobre la data de defunció, com en moltes altres coses, no hi ha acord. El que sí que està clar és que no va poder morir en 1483 ja que el Papa Sixt IV ho va fer en 1484. A més en 1489 va prendre possessió de la parròquia de Sant Joan, data del Miracle de la Llàgrima. Segurament l'error prové d'una mala còpia de la làpida original perpetuada en les cròniques.
El rètol amb el seu nom, que va substituir parcialment al del carrer de la Pau, va ser inaugurat solemnement per les autoritats i veïns el 14 de setembre de 1958 junt amb altres 7 rètols en record de “hijos ilustres y otros que no lo son pero que se han desvivido ayudando a la prosperidad y beneficio de la población”
Per a saber més:
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ayto. de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal i Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" de l'Arxiu Municipal.
- SÁNCHEZ BUADES, MANUEL. "Sanjuaneros ilustres: Mosén Pedro Mena". Publicat en el Llibret de Festes de 1962. Disponible en Biblioteca Municipal i Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" de l'Arxiu Municipal.
Doctorat en el Centre d'Estudis de València, tot just ser ordenat sacerdot torna al nostre poble. Prompte comença a destacar entre el clero alacantí i arriba a ser Secretari particular i acompanyant d'un Cardenal del què es desconeix el nom, que després de realitzar unes gestions a Alacant tornava ja cap a Roma.
Mena part cap a Roma i una vegada desembarcat s'assabenta de la mort del Papa Sixt IV. Després de romandre allí un temps és anomenat rector de Sant Joan pel que decidix tornar. El Cardenal li entrega, com a regal, segons la tradició, una tela de la seua propietat en què s'observa la marca del rostre de Crist. Pedro Mena no ho dubta i accepta el regal que és depositat en un bagul de l'Església santjoanera. El bagul, que va resistir atacs de pirates, va ser destruït en 1936.
Eixe llenç degut als miracles obrats acabaria convertint-se poc després en la més venerada relíquia alacantina: la Santa Faç.
El sacerdot mor en el nostre poble a finals del segle XV o principis del XVI. Va ser soterrat en la Capella de la Comunió on es va instal·lar una làpida. Per desgràcia, segons es conta, al realitzar-se unes obres de reforma de l'Església es va oblidar el lloc exacte de la ubicació de la làpida, o bé esta es va trencar. En l'actualitat hi ha una làpida copiada de la primitiva que li recorda. La dita làpida col·locada junt amb l'altar de la Santa Faç va ser descoberta el 14 de setembre de 1943.
Sobre la data de defunció, com en moltes altres coses, no hi ha acord. El que sí que està clar és que no va poder morir en 1483 ja que el Papa Sixt IV ho va fer en 1484. A més en 1489 va prendre possessió de la parròquia de Sant Joan, data del Miracle de la Llàgrima. Segurament l'error prové d'una mala còpia de la làpida original perpetuada en les cròniques.
El rètol amb el seu nom, que va substituir parcialment al del carrer de la Pau, va ser inaugurat solemnement per les autoritats i veïns el 14 de setembre de 1958 junt amb altres 7 rètols en record de “hijos ilustres y otros que no lo son pero que se han desvivido ayudando a la prosperidad y beneficio de la población”
Per a saber més:
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ayto. de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal i Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" de l'Arxiu Municipal.
- SÁNCHEZ BUADES, MANUEL. "Sanjuaneros ilustres: Mosén Pedro Mena". Publicat en el Llibret de Festes de 1962. Disponible en Biblioteca Municipal i Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" de l'Arxiu Municipal.
Publicado porAlfredo en 23:04 0 comentarios
Etiquetas: QR
CALLE MAYOR
CALLE MAYOR
Antes llamada de Calvo Sotelo y de Alfonso XIII
Eliminada en pleno del 22 de mayo de 1927
Recuperada en pleno del 27 de abril de 1931
Propuestas de eliminación en 1936
Eliminada en pleno del 15 de agosto de 1939
Hasta la apertura de la Rambla, la calle Mayor ostentó el título de arteria principal del pueblo. En su trazado se encontraban los principales comercios, la Casa Consistorial y la Iglesia. La apertura de la mencionada avenida trasladó lentamente el eje comercial de nuestro pueblo hacia arriba.En 1765 el rey Carlos III decide rotular una vía de Madrid con el nombre de “Calle Mayor”. Rápidamente este gesto es copiado por muchos alcaldes de España que rotulan con este nombre la principal calle de sus respectivas localidades. Esto no quiere decir que la Calle Mayor madrileña fuera la primera en rotularse, sino que este gesto del monarca propició que el nombre de Mayor se extendiera a las ciudades y pueblos que aún no lo tenían.
En 1689 ya encontramos una Calle Mayor en nuestro pueblo. Se correspondía con la actual calle de este nombre, Plaza de España y Calle del Comandante Seva. En el siglo XIX la calle quedaría con su longitud actual. Con los años, el tramo final pasaría a denominarse Calle de la Iglesia, hoy del Comandante Seva.
Su nombre permanecería inalterable, al parecer, hasta 1927 en que, a petición de la Diputación Provincial, según comisión permanente de la misma del 12 de mayo, se ruega a todos los municipios alicantinos que le dediquen una calle a S.M. Alfonso XIII con motivo de las Bodas de Plata de su coronación. El Ayuntamiento lo estima oportuno y tras varios elogios al Rey, aprueban por unanimidad que la Calle Mayor lleve el nombre del monarca en el pleno del 22 de mayo de 1927.
Alfonso de Borbón (1886 – 1940). Reinó en España desde su nacimiento hasta 1931 bajo el nombre de Alfonso XIII. El Rey visitó nuestro pueblo en 1909. Fue tal el recibimiento que tuvo, que poco después regaló un cáliz de plata la Iglesia en señal de agradecimiento, el cual se conserva todavía. Tras la proclamación de la República marcha al exilio, donde muere.
El nombre del Rey se mantiene inalterable hasta 27 de abril de 1931, fecha en la que las nuevas autoridades republicanas recuperan su tradicional nombre. En 1936 a propuesta de los socialistas y las Juventudes Libertarias, se solicita que la calle pase a llevar el nombre de Domigo Germinal. El alcalde Emilio Urios deniega ambas peticiones.
Domingo Miguel González, más conocido por su seudónimo Domingo Germinal (El Burgo de Osma, 1880 – Elche, 1936). Líder anarquista y gran orador. Durante la República residió en Elche donde fallecío, ya anciano. Considerado como un profeta del anarquismo, fue también director del semanario "Cultura Obrera"
Tras la victoria del ejército sublevado, el 15 de agosto de 1939 la calle Mayor pasa a denominarse Calle de Calvo Sotelo.
José Calvo Sotelo (Tui, 1893 – Madrid, 1936) Fue el líder de la derecha española militando en Renovación Española, siendo además ministro durante la Dictadura de Primo de Rivera. Muere asesinado en 1936 como venganza por la muerte del Teniente Castillo.
El 30 de junio de 1983 la calle Mayor recupera su tradicional nombre que aún hoy conserva.
Para saber más:
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ayto. de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal y Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" del Archivo Municipal.
Abans coneguda com de Calvo Sotelo i d'Alfonso XIII
Alfonso de Borbón (1886 – 1940). Reinó en España desde su nacimiento hasta 1931 bajo el nombre de Alfonso XIII. El Rey visitó nuestro pueblo en 1909. Fue tal el recibimiento que tuvo, que poco después regaló un cáliz de plata la Iglesia en señal de agradecimiento, el cual se conserva todavía. Tras la proclamación de la República marcha al exilio, donde muere.
La todavía llamada calle Calvo Sotelo en 1981 y sus graves
problemas de tráfico (Foto: Archivo fotográfico de Lloixa)
El nombre del Rey se mantiene inalterable hasta 27 de abril de 1931, fecha en la que las nuevas autoridades republicanas recuperan su tradicional nombre. En 1936 a propuesta de los socialistas y las Juventudes Libertarias, se solicita que la calle pase a llevar el nombre de Domigo Germinal. El alcalde Emilio Urios deniega ambas peticiones.
Domingo Miguel González, más conocido por su seudónimo Domingo Germinal (El Burgo de Osma, 1880 – Elche, 1936). Líder anarquista y gran orador. Durante la República residió en Elche donde fallecío, ya anciano. Considerado como un profeta del anarquismo, fue también director del semanario "Cultura Obrera"
Tras la victoria del ejército sublevado, el 15 de agosto de 1939 la calle Mayor pasa a denominarse Calle de Calvo Sotelo.
José Calvo Sotelo (Tui, 1893 – Madrid, 1936) Fue el líder de la derecha española militando en Renovación Española, siendo además ministro durante la Dictadura de Primo de Rivera. Muere asesinado en 1936 como venganza por la muerte del Teniente Castillo.
El 30 de junio de 1983 la calle Mayor recupera su tradicional nombre que aún hoy conserva.
Para saber más:
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ayto. de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal y Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" del Archivo Municipal.
CARRER MAJOR
Abans coneguda com de Calvo Sotelo i d'Alfonso XIII
Eliminada al plenari del 22 de maig de 1927
Recuperada al plenari del 27 d'abril de 1931
Propostes de eliminació al 1936
Eliminada al plenari del 15 d'agost de 1939
Recuperada al plenari del 30 de juny de 1983

Fins a l'obertura de la Rambla, el carrer Major va ostentar el títol d'artèria principal del poble. En el seu traçat es trobaven els principals comerços, la Casa Consistorial i l'Església. L'obertura de la mencionada avinguda va traslladar lentament l'eix comercial del nostre poble cap amunt.

El Carrer Major en 1989
Fins a l'obertura de la Rambla, el carrer Major va ostentar el títol d'artèria principal del poble. En el seu traçat es trobaven els principals comerços, la Casa Consistorial i l'Església. L'obertura de la mencionada avinguda va traslladar lentament l'eix comercial del nostre poble cap amunt.
En 1765 el rei Carles III decidix retolar una via de Madrid amb el nom de 'Calle Mayor'. Ràpidament este gest és copiat per molts alcaldes d'Espanya que retolen amb este nom el principal carrer de les seues respectives localitats. Açò no vol dir que el Carrer Major madrileny fora el primer a retolar-se, sinó que este gest del monarca va propiciar que el nom de Major s'estenguera a les ciutats i pobles que encara no ho tenien.
En 1689 ja trobem un Carrer major en el nostre poble. Es corresponia amb l'actual carrer d'este nom, Plaça d'Espanya i Carrer del Comandant Seva. En el segle XIX el carrer quedaria amb la seua longitud actual. Amb els anys, el tram final passaria a denominar-se Carrer de l'Església, hui del Comandant Seva.
El seu nom romandria inalterable, segons pareix, fins a 1927 en que, a petició de la Diputació Provincial, segons comissió permanent de la mateixa del 12 de maig, es prega a tots els municipis alacantins que li dediquen un carrer a S.M. Alfons XIII amb motiu de les Bodes de Plata de la seua coronació. L'Ajuntament ho estima oportú i després de diversos elogis al Rei, aproven per unanimitat que el Carrer Major porte el nom del monarca en el plenari del 22 de maig de 1927.
Alfonso de Borbón (Madrid, 1886 - Roma, 1940) . Va regnar a Espanya des del seu naixement fins 1931 davall el nom d'Alfons XIII. El Rei va visitar el nostre poble en 1909. Va ser tal la recepció que va tindre, que poc després va regalar un calze de plata l'Església en senyal d'agraïment, el qual es conserva encara. Després de la proclamació de la República marxa a l'exili, on mor.
El nom del Rei es manté inalterable fins a 27 d'abril de 1931, data en què les noves autoritats republicanes recuperen el seu tradicional nom. En 1936 a proposta dels socialistes i les Joventuts Llibertàries, se sol·licita que el carrer passe a portar el nom de Domigo Germinal. L'alcalde Emilio Urios denega ambdós peticions.
Domingo Miguel González, més conegut pel seu pseudònim Domingo Germinal (El Burgo de Osma, 1880 - Elche, 1936) . Líder anarquista i gran orador. Durant la República va residir a Elx on va morir, ja ancià. Considerat com un profeta de l'anarquisme, va ser també director del setmanari 'Cultura Obrera'
Després de la victòria de l'exèrcit sublevat, el 15 d'agost de 1939 el carrer Major passa a denominar-se Carrer de Calvo Sotelo.
José Calvo Sotelo (Tui, 1893 - Madrid, 1936) Va ser el líder de la dreta espanyola, militant en Renovación Española, sent a més ministre durant la Dictadura de Primo de Rivera. Mor assassinat en 1936 com a venjança per la mort del Tinent Castillo.
El 30 de juny de 1983 el carrer Major recupera el seu tradicional nom que encara hui conserva.
Per a saber més:
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ayto. de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal i Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" de l'Arxiu Municipal.
En 1689 ja trobem un Carrer major en el nostre poble. Es corresponia amb l'actual carrer d'este nom, Plaça d'Espanya i Carrer del Comandant Seva. En el segle XIX el carrer quedaria amb la seua longitud actual. Amb els anys, el tram final passaria a denominar-se Carrer de l'Església, hui del Comandant Seva.
El seu nom romandria inalterable, segons pareix, fins a 1927 en que, a petició de la Diputació Provincial, segons comissió permanent de la mateixa del 12 de maig, es prega a tots els municipis alacantins que li dediquen un carrer a S.M. Alfons XIII amb motiu de les Bodes de Plata de la seua coronació. L'Ajuntament ho estima oportú i després de diversos elogis al Rei, aproven per unanimitat que el Carrer Major porte el nom del monarca en el plenari del 22 de maig de 1927.
Alfonso de Borbón (Madrid, 1886 - Roma, 1940) . Va regnar a Espanya des del seu naixement fins 1931 davall el nom d'Alfons XIII. El Rei va visitar el nostre poble en 1909. Va ser tal la recepció que va tindre, que poc després va regalar un calze de plata l'Església en senyal d'agraïment, el qual es conserva encara. Després de la proclamació de la República marxa a l'exili, on mor.
El carrer encara anomenat de Calvo Sotelo en 1981 i el seus
greus problemes de trànsit (Foto: Arxiu fotogràfic de Lloixa)
El nom del Rei es manté inalterable fins a 27 d'abril de 1931, data en què les noves autoritats republicanes recuperen el seu tradicional nom. En 1936 a proposta dels socialistes i les Joventuts Llibertàries, se sol·licita que el carrer passe a portar el nom de Domigo Germinal. L'alcalde Emilio Urios denega ambdós peticions.
Domingo Miguel González, més conegut pel seu pseudònim Domingo Germinal (El Burgo de Osma, 1880 - Elche, 1936) . Líder anarquista i gran orador. Durant la República va residir a Elx on va morir, ja ancià. Considerat com un profeta de l'anarquisme, va ser també director del setmanari 'Cultura Obrera'
Després de la victòria de l'exèrcit sublevat, el 15 d'agost de 1939 el carrer Major passa a denominar-se Carrer de Calvo Sotelo.
José Calvo Sotelo (Tui, 1893 - Madrid, 1936) Va ser el líder de la dreta espanyola, militant en Renovación Española, sent a més ministre durant la Dictadura de Primo de Rivera. Mor assassinat en 1936 com a venjança per la mort del Tinent Castillo.
El 30 de juny de 1983 el carrer Major recupera el seu tradicional nom que encara hui conserva.
Per a saber més:
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ayto. de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal i Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" de l'Arxiu Municipal.
Publicado porAlfredo en 23:03 0 comentarios
Etiquetas: QR
CALLE DEL MAR
CALLE DEL MAR
Antes del Capitán Meca, Blasco Ibáñez y Primo de Rivera
Eliminada en pleno del 19 de abril de 1927
Posiblemente recuperada en el año 1930
Eliminada en pleno del 27 de abril de 1931
Recuperada en pleno del 30 de junio de 1983
Antiguo rótulo de la Calle del Mar. Ya desaparecido
(Foto cedida por Vicente Palomares)
Esta calle recibe el nombre del Mar por ser el camino peatonal tradicional por el que se bajaba a la Playa de la Huerta (hoy playas de Sant Joan y Mutxavista). Su origen hay que buscarlo en la cesión de terrenos de Don Gaspar Fernández de Messa situados junto al Brazal de Moletes, estando ya acreditada su existencia en 1689. La acera alineada surgiría en los años 20 del siglo pasado al urbanizarse la Rambla.
Desde 1972 hasta 1979 la calle del Mar vivió plenamente las fiestas de las Hogueras de San Juan ya que en esta calle se plantó durante esos años una hoguera infantil, que en los últimos años logró la categoría adulta.
Esta calle ha sufrido bastantes cambios de denominación. En el año 1927 pasa a denominarse Calle de Primo de Rivera en homenaje al dictador “con el fin de que perdure en la memoria de los hijos de esta villa el nombre del salvador de la Madre España”. El nombre apenas duraría 4 años.
Para el descubrimiento del rótulo se creó una Comisión formada por el Alcalde Isidro Buades Torregrosa, el 2º Teniente de Alcalde José Pujol Ramón y el concejal Juan Gosálbez Pastor, “con el fin de que el descubrimiento de las placas (se inauguró junto con la Calle de Alfonso XIII) sea un acontecimiento público solemne como requieren las circunstancias”
Miguel Primo de Rivera y Orbaneja (1870 – 1930). General español. Accede al poder tras un Golpe de Estado en 1923 instaurando un Directorio Militar que es sustituido por otro Civil años después. Durante su mandato se finaliza la Guerra de Marruecos y se crea la CAMPSA y la red radial de carreteras nacionales. La aceptación del Golpe de Estado por parte del Rey, provocaría la caída de la Monarquía una vez finalizada la Dictadura. El 27 de mayo de 1926 es nombrado Hijo Adoptivo de la Provincia de Alicante, título que le sería retirado años después.
No sabemos si volvería a recuperar su nombre del Mar antes de 1931, pero ya en sesión del 21 de mayo de ese año, el 2º Teniente de Alcalde D. Emilio Urios Cortés pide que la Calle del Mar pase a llamarse Calle de Blasco Ibáñez, lo cual se aprueba.
Vicente Blasco Ibáñez (1867-1928). Político y escritor valenciano de fama mundial. Militante republicano desde su juventud, masón y regionalista, funda el periódico "El Pueblo" y llega a Diputado a Corte. Sus obras literarias conocen un gran éxito mundial llevándose cine varias de ellas, siendo interpretadas por estrellas de Hollywood de la talla de Rodolfo Valentino.
En sesión del 15 de agosto de 1939 la calle recibe el nombre del Capitán Meca, nombre que ostentaría hasta el 30 de junio de 1983, cuando recupera su denominación tradicional.
José Meca Romero (1900 - 1936) Capitán de Infantería del Servicio de Estado Mayor que intenta sublevar la guarnición de Alicante en los primeros días de la Guerra Civil. Es detenido, juzgado por rebelión militar y finalmente fusilado el 13 de octubre de 1936.
Para saber más:
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ayto. de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal y Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" del Archivo Municipal.
Miguel Primo de Rivera y Orbaneja (1870 – 1930). General español. Accede al poder tras un Golpe de Estado en 1923 instaurando un Directorio Militar que es sustituido por otro Civil años después. Durante su mandato se finaliza la Guerra de Marruecos y se crea la CAMPSA y la red radial de carreteras nacionales. La aceptación del Golpe de Estado por parte del Rey, provocaría la caída de la Monarquía una vez finalizada la Dictadura. El 27 de mayo de 1926 es nombrado Hijo Adoptivo de la Provincia de Alicante, título que le sería retirado años después.
No sabemos si volvería a recuperar su nombre del Mar antes de 1931, pero ya en sesión del 21 de mayo de ese año, el 2º Teniente de Alcalde D. Emilio Urios Cortés pide que la Calle del Mar pase a llamarse Calle de Blasco Ibáñez, lo cual se aprueba.
Vicente Blasco Ibáñez (1867-1928). Político y escritor valenciano de fama mundial. Militante republicano desde su juventud, masón y regionalista, funda el periódico "El Pueblo" y llega a Diputado a Corte. Sus obras literarias conocen un gran éxito mundial llevándose cine varias de ellas, siendo interpretadas por estrellas de Hollywood de la talla de Rodolfo Valentino.
En sesión del 15 de agosto de 1939 la calle recibe el nombre del Capitán Meca, nombre que ostentaría hasta el 30 de junio de 1983, cuando recupera su denominación tradicional.
José Meca Romero (1900 - 1936) Capitán de Infantería del Servicio de Estado Mayor que intenta sublevar la guarnición de Alicante en los primeros días de la Guerra Civil. Es detenido, juzgado por rebelión militar y finalmente fusilado el 13 de octubre de 1936.
Para saber más:
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ayto. de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal y Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" del Archivo Municipal.
CARRER DE LA MAR
Abans anomenada del Capità Meca,
de Blasco Ibáñez i de Primo de Rivera
de Blasco Ibáñez i de Primo de Rivera
Eliminada al plenari del 19 d'abril de 1927
Posiblement recuperada a l'any 1930
Eliminada al plenari del 27 d'abril de 1931
Recuperada al plenari del 30 de juny de 1983
Antic rètol del carrer. Ja desaparegut
(Foto donada per Vicente Palomares)
Este carrer rep el nom del Mar per ser el camí de vianants tradicional pel qual s'abaixava a la Platja de l'Horta (hui platges de Sant Joan i Mutxavista) . El seu origen cal buscar-ho en la cessió de terrenys del senyor Gaspar Fernández de Messa situats junt amb el Braçal de Moletes, estant ja acreditada la seua existència en 1689. La vorera alineada sorgiria en els anys 20 del segle passat a l'urbanitzar-se la Rambla.
Des de 1972 fins a 1979 el carrer de la Mar va viure plenament les festes de les Fogueres de Sant Joan ja que en este carrer es va plantar durant eixos anys una foguera infantil, que en els últims anys va aconseguir la categoria adulta.
Des de 1972 fins a 1979 el carrer de la Mar va viure plenament les festes de les Fogueres de Sant Joan ja que en este carrer es va plantar durant eixos anys una foguera infantil, que en els últims anys va aconseguir la categoria adulta.
Este carrer ha patit prou canvis de denominació. L'any 1927 passa a denominar-se Carrer de Primo de Rivera en homenatge al dictador “con el fin de que perdure en la memoria de los hijos de esta villa el nombre del salvador de la Madre España”.El nom a penes duraria 4 anys.
Per al descobriment del rètol es va crear una Comissió formada per l'Alcalde Isidro Buades Torregrosa, el 2n Tinent d'Alcalde José Pujol Ramón i el regidor Juan Gosálbez Pastor, “con el fin de que el descubrimiento de las placas (es va inaugurar junt amb El Carrer d'Alfons XIII) sea un acontecimiento público solemne como requieren las circunstancias”.
Miguel Primo de Rivera i Orbaneja (1870 - 1930). General espanyol. Accedix al poder després d'un Colp d'Estat en 1923 instaurant un Directori Militar que és substituït per un altre Civil anys després. Durant el seu mandat es finalitza la Guerra del Marroc i es crega la CAMPSA i la xarxa radial de carreteres nacionals. L'acceptació del Colp d'Estat per part del Rei, provocaria la caiguda de la Monarquia una vegada finalitzada la Dictadura.
El 27 de maig de 1926 és anomenat Fill Adoptiu de la Província d'Alacant, títol que li seria retirat anys després.
No sabem si tornaria a recuperar el seu nom del Mar abans de 1931, però ja en sessió del 21 de maig d'eixe any, el 2n Tinent d'Alcalde Emilio Urios Cortés demana que el Carrer de la Mar passe a cridar-se Carrer de Blasco Ibáñez, la qual cosa s'aprova.
Vicente Blasco Ibáñez (1867-1928) . Polític i escriptor valencià de fama mundial. Militant republicà des de la seua joventut, maçó i regionalista, funda el periòdic 'El Pueblo' i arriba a Diputat a Corts. Les seues obres literàries coneixen un gran èxit mundial emportant-se cine diverses d'elles, sent interpretades per estreles de Hollywood de la talla de Rodolfo Valentino.
En sessió del 15 d'agost de 1939 el carrer rep el nom del Capità Meca, nom que ostentaria fins al 30 de juny de 1983, quan recupera la seua denominació tradicional.
José Meca Romero (1900 - 1936) Capità d'Infanteria del Servici d'Estat Major que intenta sublevar la guarnició d'Alacant en els primers dies de la Guerra Civil. És detingut, jutjat per rebel·lió militar i finalment afusellat el 13 d'octubre de 1936.
Per a saber més:
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ayto. de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal i Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" de l'Arxiu Municipal.
Per al descobriment del rètol es va crear una Comissió formada per l'Alcalde Isidro Buades Torregrosa, el 2n Tinent d'Alcalde José Pujol Ramón i el regidor Juan Gosálbez Pastor, “con el fin de que el descubrimiento de las placas (es va inaugurar junt amb El Carrer d'Alfons XIII) sea un acontecimiento público solemne como requieren las circunstancias”.
Miguel Primo de Rivera i Orbaneja (1870 - 1930). General espanyol. Accedix al poder després d'un Colp d'Estat en 1923 instaurant un Directori Militar que és substituït per un altre Civil anys després. Durant el seu mandat es finalitza la Guerra del Marroc i es crega la CAMPSA i la xarxa radial de carreteres nacionals. L'acceptació del Colp d'Estat per part del Rei, provocaria la caiguda de la Monarquia una vegada finalitzada la Dictadura.
El 27 de maig de 1926 és anomenat Fill Adoptiu de la Província d'Alacant, títol que li seria retirat anys després.
No sabem si tornaria a recuperar el seu nom del Mar abans de 1931, però ja en sessió del 21 de maig d'eixe any, el 2n Tinent d'Alcalde Emilio Urios Cortés demana que el Carrer de la Mar passe a cridar-se Carrer de Blasco Ibáñez, la qual cosa s'aprova.
Vicente Blasco Ibáñez (1867-1928) . Polític i escriptor valencià de fama mundial. Militant republicà des de la seua joventut, maçó i regionalista, funda el periòdic 'El Pueblo' i arriba a Diputat a Corts. Les seues obres literàries coneixen un gran èxit mundial emportant-se cine diverses d'elles, sent interpretades per estreles de Hollywood de la talla de Rodolfo Valentino.
En sessió del 15 d'agost de 1939 el carrer rep el nom del Capità Meca, nom que ostentaria fins al 30 de juny de 1983, quan recupera la seua denominació tradicional.
José Meca Romero (1900 - 1936) Capità d'Infanteria del Servici d'Estat Major que intenta sublevar la guarnició d'Alacant en els primers dies de la Guerra Civil. És detingut, jutjat per rebel·lió militar i finalment afusellat el 13 d'octubre de 1936.
Per a saber més:
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ayto. de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal i Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" de l'Arxiu Municipal.
Publicado porAlfredo en 23:03 0 comentarios
Etiquetas: QR
PLAZA DE MAISONNAVE
PLAZA DE MAISONNAVE
Antes llamada del Caudillo, del Mercado,
del Pozo o Pozos,
de la Constitución
y del Huerto del Olmo u Horno
Rotulada en el pleno del 15 de junio de 1890
Eliminada en pleno del 15 de agosto de 1939
Recuperada en pleno del 4 de abril de 1968
Cambio efectivo sobre el año 1975
Popularmente llamada del Mercado o del Pozo
Nos encontramos ante la que podemos considerar como Plaza Mayor de nuestro pueblo, único lugar de esparcimiento del pueblo durante siglos y foco comercial de primer orden.
Plaza del Caudillo (hoy de Maisonnave) en los años 60
(Foto: Castillo)
Son muchos los vínculos que unen esta plaza con el sentir del pueblo de Sant Joan:
Durante años fue lugar de verbenas, conciertos de la banda de música en el templete, fiestas, desfiles y proyecciones cinematográficas. Además, la historia de la devoción al Santísimo Cristo de la Paz arranca en esta plaza, lugar en el que, según la tradición, dos peregrinos tallaron en una de sus casas la primitiva imagen del Cristo.
Fue además esta plaza la que vio nacer en nuestro pueblo las fiestas de las Hogueras de San Juan en 1969 para conmemorar y recuperar la entonces agonizante festividad de nuestro patrón San Juan Bautista. Dicha celebración ha continuado ininterrumpidamente hasta día de hoy.
Hoguera Plaza Maisonnave del año 2012
(Foto: Alfredo Campello)
Esta plaza se encuentra además estrechamente vinculada con la Huerta de Alicante, puesto que en ella se realizaba la subasta del agua del Pantano de Tibi y se establecía semanalmente el mercado de productos de la Huerta.
Históricamente ha sido conocida como Plaza del Huerto del Horno (o del Olmo), los Pozos o del Mercado. Aunque sabemos por diferentes actas notariales y testamentos, que durante años recibió el nombre de Plaza de la Constitución, en referencia a la Carta Magna de 1812, la cual fue leída en la plaza mayor de cada pueblo, la cual debería pasar a ostentar el nombre de Constitución. Es por esto por lo que creemos que fue este el lugar escogido para la lectura de la Pepa en nuestro pueblo.
El 19 de marzo de 2012, en conmemoración del Bicentenario de la Pepa, se realizó una procesión cívica desde la actual Plaza de la Constitución hasta la de Maisonnave, lugar donde fueron leídos diferentes artículos de la Constitución de 1812.
El 19 de julio de 1885, a petición del notario Tiberio Vidal, la plaza pasa a denominarse Plaza de Alfonso XII, seguramente en agradecimiento a la concesión del título de Villa días antes. Aún así, ese cambio nunca fue efectivo y mantuvo el nombre de Mercado.
El 19 de julio de 1885, a petición del notario Tiberio Vidal, la plaza pasa a denominarse Plaza de Alfonso XII, seguramente en agradecimiento a la concesión del título de Villa días antes. Aún así, ese cambio nunca fue efectivo y mantuvo el nombre de Mercado.
Tras la muerte del ilustre político Eleuterio Maisonnave, la plaza del Mercado pasa a ostentar su nombre en el año 1890.
Eleuterio Maisonnave y Cutayar (Alicante, 1840 – Madrid, 1890). Ministro de Estado y Gobernación durante la I República, Diputado a Cortes por Alicante y alcalde de dicha ciudad. Ayudó a los vecinos de Sant Joan en épocas de epidemia y realizó gestiones en nombre de nuestro Ayuntamiento.
Estudió en el Seminario de Orihuela y el bachillerato en la ciudad y posteriormente se traslada a Valencia y Barcelona donde estudia Leyes. Continúa con la empresa familiar dedicada al comercio del vino.
Fue fundador del Partido Republicano en Alicante y se convirtió en el primer alcalde de la ciudad elegido democráticamente con 29 años. Maisonnave se inició en la Logia Masónica Alona nº44 de Alicante. Alcanzó el grado 33º bajo el nombre simbólico de Pericles. Fue Gran Comendador del Supremo Consejo.
Participó en la Revolución de 1868 y ayudó en el triunfo de la I República en 1873 en cuyo gobierno fue Ministro de Estado y posteriormente de Gobernación. Se mantuvo fiel a sus ideales republicanos tras la Restauración y los defendió en el Congreso y en el periódico “El Globo”. No fue su única experiencia periodística. Ya en nuestra capital dirigió "El Derecho y el Deber" y “El Eco de Alicante” pero el fracaso de la revolución de 1866 provocó su destierro y el cierre del diario. Fundó además la Caja Especial de Ahorros, germen alicantino de la tristemente desaparecida Caja del Mediterraneo.
Eleuterio Maisonnave se casó con Mª Luisa Santonja de cuyo matrimonio nacerían sus hijas. Pasaron los periodos estivales en su finca Caseta Nova, traducción casi literal de su apellido francés al valenciano. Muy cerca de allí, en la desaparecida finca O'Gorman veraneaba su hermano Juan.
Fue un firme defensor del Sufragio Universal, Matrimonio Civil y el Jurado Popular. Sus ideas podían resumirse en tres palabras de gran importancia y calado: ”Libertad, Democracia y República”. Tras su muerte el pleno del Ayuntamiento de Alicante en sesión del 9 de mayo de 1890, aprobó la construcción de su estatua y le puso su nombre a la Alameda de San Francisco. Cinco años después se inauguraría la mencionada estatua, obra del escultor alicantino Vicente Bañuls. Hasta el estallido de la Guerra Civil, el pueblo de Alicante le tributaba un homenaje cada 5 de mayo, fecha de su fallecimiento.
Su cadáver fue traído hasta Alicante, siendo enterrado en el cementerio de San Blas. Tras su clausura, tanto sus restos como los de su hermano Juan, pese a ser ofrecidos por la familia al Ayuntamiento de Alicante para que fuesen trasladados a un lugar destacado del cementerio municipal, acaban, por lo visto, en la cripta de la nueva Iglesia de San Blas junto al resto de cuerpos no reclamados. En la actualidad su nombre se encuentra inscrito en el monolito de alicantinos ilustres del Jardí del Silenci del cementerio alicantino.
Nuestro pueblo, en agradecimiento por las gestiones realizadas en Madrid en nombre de Sant Joan y por la ayuda ofrecida a los santjoaners durante la epidemia de cólera morbo de 1885 acuerda rotular la entonces Plaza del Mercado con su nombre según acuerdo plenario del 15 de junio de 1890 a petición del alcalde José Sala Alemañ.
Tras el fin de la Guerra Civil, las nuevas autoridades, al contrario que las alicantinas, acuerdan eliminar el nombre de Maisonnave del callejero local, pasando el lugar a denominarse Plaza del Caudillo.
Siendo alcalde Rafael Carrillo, se aprueba en pleno del 4 de abril de 1968, que la plaza recupere el nombre de Maisonnave, pasando el de Caudillo a la nueva plaza del Plan Sur. Aún así no sería hasta 1975 cuando se produciría dicho cambio. El nombre del Caudillo desaparece definitivamente del callejero en 1983 cuando su nueva plaza pasa a llevar el nombre de la Constitución de 1978 que aún conserva.
Para saber más:
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ayto. de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal y Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" del Archivo Municipal.
- COMPAÑÍA DE JESÚS. "Enfitéuticos. Casas de San Juan censidas con fadiga y luismo al futuro Colegio de la Compañía de Jesús en Alicante". A.M.A. Signatura 105. Armario 5.
- Libros de cabildos y plenos del Ayuntamiento de Sant Joan d'Alacant. Disponibles en el Archivo Municipal.
Esta plaça es troba a més estretament vinculada amb l'Horta d'Alacant, ja que en ella es realitzava la subhasta de l'aigua del Pantà de Tibi i s'establia setmanalment el mercat de productes de l'Horta.
Para saber más:
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ayto. de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal y Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" del Archivo Municipal.
- COMPAÑÍA DE JESÚS. "Enfitéuticos. Casas de San Juan censidas con fadiga y luismo al futuro Colegio de la Compañía de Jesús en Alicante". A.M.A. Signatura 105. Armario 5.
- Libros de cabildos y plenos del Ayuntamiento de Sant Joan d'Alacant. Disponibles en el Archivo Municipal.
PLAÇA DE MAISONNAVE
Abans coneguda com del 'Caudillo', del Mercat,
del Pou o Pous,
de la Constitució
y de l'Hort de l'Om o del Forn
Aprovada al plenari del 15 de juny de 1890
Eliminada al plenari del 15 d'agost de 1939
Recuperada al plenari del 4 d'abril de 1968
Canvi efectiu sobre l'any 1975
Popularment coneguda com del Mercat o del Pou


Plaça del "Caudillo" (hui de Maisonnave) als anys 60
(Foto: Castillo)
Ens trobem davant de la que podem considerar com a Plaça Major del nostre poble, únic lloc d'escampament del poble durant segles i focus comercial de primer orde.
Són molts els vincles que unixen esta plaça amb el sentir del poble de Sant Joan:
Durant anys va ser lloc de revetles, concerts de la banda de música en el templet, festes, desfilades i projeccions cinematogràfiques. A més, la història de la devoció al Santíssim Crist de la Pau arranca en esta plaça, lloc en què, segons la tradició, dos pelegrins van tallar en una de les seues cases la primitiva imatge del Crist.
Va ser a més esta plaça la que va veure nàixer en el nostre poble les festes de les Fogueres de Sant Joan en 1969 per a commemorar i recuperar la llavors agonitzant festivitat del nostre patró Sant Joan Baptista. La dita celebració ha continuat ininterrompudament fins dia de hui.
Foguera Plaça Maisonnave de l'any 2012
(Foto: Alfredo Campello)
Esta plaça es troba a més estretament vinculada amb l'Horta d'Alacant, ja que en ella es realitzava la subhasta de l'aigua del Pantà de Tibi i s'establia setmanalment el mercat de productes de l'Horta.
Postal de començaments del segle XX en dia de mercat.
A la dreta el popular templet de la música.
A la dreta el popular templet de la música.
Històricament ha sigut coneguda com a Plaça de l'Hort del Forn (o de l'Om), dels Pous o del Mercat. Encara que sabem per diferents actes notarials i testaments, que durant anys va rebre el nom de Plaça de la Constitució, en referència a la Carta Magna de 1812, la qual va ser llegida en la plaça major de cada poble, la qual hauria de passar a ostentar el nom de "Constitución". És per açò pel que creiem que va ser este el lloc triat per a la lectura de la Pepa en el nostre poble.
El 19 de març de 2012, en commemoració del Bicentenari de la Pepa, es va realitzar una processó cívica des de l'actual Plaça de la Constitució fins a la de Maisonnave, lloc on van ser llegits diferents articles de la Constitució de 1812.
El 19 de juliol de 1885, a petició del notari Tiberi Vidal, la plaça passa a denominar-se Plaça d'Alfons XII, segurament en agraïment a la concessió del títol de Vila un mes abans. Encara així, eixe canvi mai va ser efectiu i va mantindre el nom de Mercat.
Després de la mort de l'il·lustre polític Eleuterio Maisonnave, la plaça del Mercat passa a ostentar el seu nom l'any 1890.
Eleuterio Maisonnave i Cutayar (Alacant, 1840 - Madrid, 1890) . Ministre d'Estat i Governació durant la I República, Diputat a Corts per Alacant i alcalde de l'esmentada ciutat. Va ajudar els veïns de Sant Joan en èpoques d'epidèmia i va realitzar gestions en nom del nostre Ajuntament.
Va estudiar en el Seminari d'Orihuela i el batxillerat en la ciutat i posteriorment es trasllada a València i Barcelona on estudia Lleis. Continua amb l'empresa familiar dedicada al comerç del vi.
Va ser fundador del Partit Republicà a Alacant i es va convertir en el primer alcalde de la ciutat triat democràticament amb 29 anys. Maisonnave es va iniciar en la Lògia Maçònica Alona nº44 d'Alacant. Va aconseguir el grau 33é davall el nom simbòlic de Pericles. Va ser Gran Comanador del Suprem Consell.
Va participar en la Revolució de 1868 i va ajudar en el triomf de la I República en 1873, en el govern de la qual va ser Ministre d'Estat i posteriorment de Governació. Es va mantindre fidel als seus ideals republicans després de la Restauració i els va defendre en el Congrés i en el periòdic "El Globo". No va ser la seua única experiència periodística. Ja en la nostra capital va dirigir "El Derecho y el Deber" i "El Eco de Alicante" però el fracàs de la revolució de 1866 va provocar el seu desterrament i el tancament del diari. Va fundar a més la Caixa Especial d'Estalvis, germen alacantí de la tristament desapareguda Caixa del Mediterrani.
Eleuterio Maisonnave es va casar amb Mª Luisa Santonja, del matrimoni del qual naixerien les seues filles. Van passar els períodes estivals en la seua finca Caseta Nova, traducció quasi literal del seu cognom francés al valencià. Molt prop d'allí, en la desapareguda finca O'Gorman estiuejava el seu germà Juan.
Va ser un ferm defensor del Sufragi Universal, Matrimoni Civil i el Jurat Popular. Les seues idees podien resumir-se en tres paraules de gran importància i calat: 'Llibertat, Democràcia i República'. Després de la seua mort el plenari de l'Ajuntament d'Alacant en sessió del 9 de maig de 1890, va aprovar la construcció de la seua estàtua i li va posar el seu nom a l'Albereda de Sant Francesc. Cinc anys després s'inauguraria l'esmentada estàtua, obra de l'escultor alacantí Vicente Bañuls. Fins a l'esclat de la Guerra Civil, el poble d'Alacant li tributava un homenatge cada 5 de maig, data de la seua defunció.
El seu cadàver va ser portat fins a Alacant, sent soterrat en el cementeri de Sant Blai. Després de la seua clausura, tant els seus restes com els del seu germà Juan, malgrat de ser oferits per la família a l'Ajuntament d'Alacant perquè anessen traslladats a un lloc destacat del cementeri municipal, acaben, pel que s'ha vist, en la cripta de la nova Església de Sant Blai junt amb la resta de cossos no reclamats. En l'actualitat el seu nom es troba inscrit en el monòlit d'alacantins il·lustres del Jardí del Silenci del cementeri alacantí.
El nostre poble, en agraïment per les gestions realitzades a Madrid en nom de Sant Joan i per l'ajuda oferida als santjoaners durant l'epidèmia de còlera morbo de 1885 acorda retolar la llavors Plaça del Mercat amb el seu nom segons acord plenari del 15 de juny de 1890 a petició de l'alcalde José Sala Alemañ.
Després del fi de la Guerra Civil, les noves autoritats, al contrari que les alacantines, acorden eliminar el nom de Maisonnave de la guia de carrers local, passant el lloc a denominar-se "Plaza del Caudillo".
Sent alcalde Rafael Carrillo, s'aprova en el plenari del 4 d'abril de 1968, que la plaça recupere el nom de Maisonnave, passant el de "Caudillo" a la nova plaça del Pla Sud. Encara així no seria fins a 1975 quan es produiria el dit canvi. El nom del "Caudillo" desapareix definitivament de la guia de carrers en 1983 quan la seua nova plaça passa a portar el nom de la Constitució de 1978 que encara conserva.
Per a saber més:
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ayto. de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal i Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" de l'Arxiu Municipal.
- COMPANYIA DE JESÚS. "Enfitéuticos. Casas de San Juan censidas con fadiga y luismo al futuro Colegio de la Compañía de Jesús en Alicante". A.M.A. Signatura 105. Armari 5.
- Llibres de cabildos i plenaris de l'Ajuntament de Sant Joan d'Alacant. Disponibles a l'Arxiu Municipal.
El 19 de març de 2012, en commemoració del Bicentenari de la Pepa, es va realitzar una processó cívica des de l'actual Plaça de la Constitució fins a la de Maisonnave, lloc on van ser llegits diferents articles de la Constitució de 1812.
El 19 de juliol de 1885, a petició del notari Tiberi Vidal, la plaça passa a denominar-se Plaça d'Alfons XII, segurament en agraïment a la concessió del títol de Vila un mes abans. Encara així, eixe canvi mai va ser efectiu i va mantindre el nom de Mercat.
Després de la mort de l'il·lustre polític Eleuterio Maisonnave, la plaça del Mercat passa a ostentar el seu nom l'any 1890.
Eleuterio Maisonnave i Cutayar (Alacant, 1840 - Madrid, 1890) . Ministre d'Estat i Governació durant la I República, Diputat a Corts per Alacant i alcalde de l'esmentada ciutat. Va ajudar els veïns de Sant Joan en èpoques d'epidèmia i va realitzar gestions en nom del nostre Ajuntament.
Va estudiar en el Seminari d'Orihuela i el batxillerat en la ciutat i posteriorment es trasllada a València i Barcelona on estudia Lleis. Continua amb l'empresa familiar dedicada al comerç del vi.
Va ser fundador del Partit Republicà a Alacant i es va convertir en el primer alcalde de la ciutat triat democràticament amb 29 anys. Maisonnave es va iniciar en la Lògia Maçònica Alona nº44 d'Alacant. Va aconseguir el grau 33é davall el nom simbòlic de Pericles. Va ser Gran Comanador del Suprem Consell.
Va participar en la Revolució de 1868 i va ajudar en el triomf de la I República en 1873, en el govern de la qual va ser Ministre d'Estat i posteriorment de Governació. Es va mantindre fidel als seus ideals republicans després de la Restauració i els va defendre en el Congrés i en el periòdic "El Globo". No va ser la seua única experiència periodística. Ja en la nostra capital va dirigir "El Derecho y el Deber" i "El Eco de Alicante" però el fracàs de la revolució de 1866 va provocar el seu desterrament i el tancament del diari. Va fundar a més la Caixa Especial d'Estalvis, germen alacantí de la tristament desapareguda Caixa del Mediterrani.
Eleuterio Maisonnave es va casar amb Mª Luisa Santonja, del matrimoni del qual naixerien les seues filles. Van passar els períodes estivals en la seua finca Caseta Nova, traducció quasi literal del seu cognom francés al valencià. Molt prop d'allí, en la desapareguda finca O'Gorman estiuejava el seu germà Juan.
Va ser un ferm defensor del Sufragi Universal, Matrimoni Civil i el Jurat Popular. Les seues idees podien resumir-se en tres paraules de gran importància i calat: 'Llibertat, Democràcia i República'. Després de la seua mort el plenari de l'Ajuntament d'Alacant en sessió del 9 de maig de 1890, va aprovar la construcció de la seua estàtua i li va posar el seu nom a l'Albereda de Sant Francesc. Cinc anys després s'inauguraria l'esmentada estàtua, obra de l'escultor alacantí Vicente Bañuls. Fins a l'esclat de la Guerra Civil, el poble d'Alacant li tributava un homenatge cada 5 de maig, data de la seua defunció.
El seu cadàver va ser portat fins a Alacant, sent soterrat en el cementeri de Sant Blai. Després de la seua clausura, tant els seus restes com els del seu germà Juan, malgrat de ser oferits per la família a l'Ajuntament d'Alacant perquè anessen traslladats a un lloc destacat del cementeri municipal, acaben, pel que s'ha vist, en la cripta de la nova Església de Sant Blai junt amb la resta de cossos no reclamats. En l'actualitat el seu nom es troba inscrit en el monòlit d'alacantins il·lustres del Jardí del Silenci del cementeri alacantí.
El nostre poble, en agraïment per les gestions realitzades a Madrid en nom de Sant Joan i per l'ajuda oferida als santjoaners durant l'epidèmia de còlera morbo de 1885 acorda retolar la llavors Plaça del Mercat amb el seu nom segons acord plenari del 15 de juny de 1890 a petició de l'alcalde José Sala Alemañ.
Després del fi de la Guerra Civil, les noves autoritats, al contrari que les alacantines, acorden eliminar el nom de Maisonnave de la guia de carrers local, passant el lloc a denominar-se "Plaza del Caudillo".
Sent alcalde Rafael Carrillo, s'aprova en el plenari del 4 d'abril de 1968, que la plaça recupere el nom de Maisonnave, passant el de "Caudillo" a la nova plaça del Pla Sud. Encara així no seria fins a 1975 quan es produiria el dit canvi. El nom del "Caudillo" desapareix definitivament de la guia de carrers en 1983 quan la seua nova plaça passa a portar el nom de la Constitució de 1978 que encara conserva.
Per a saber més:
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ayto. de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal i Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" de l'Arxiu Municipal.
- COMPANYIA DE JESÚS. "Enfitéuticos. Casas de San Juan censidas con fadiga y luismo al futuro Colegio de la Compañía de Jesús en Alicante". A.M.A. Signatura 105. Armari 5.
- Llibres de cabildos i plenaris de l'Ajuntament de Sant Joan d'Alacant. Disponibles a l'Arxiu Municipal.
Publicado porAlfredo en 23:03 0 comentarios
Etiquetas: QR
CALLE DE LA MAIGMONA
CALLE Y PASEO
DE LA MAIGMONA
Antes del 18 de julio, del 14 de abril, del Molino,
de Colón (parcial) y de la Maimona
Eliminada el 19 de julio de 1885
Recuperada en pleno del 30 junio de 1983
Hasta la apertura de la actual calle de Cervantes, en la segunda mitad del siglo XIX, el acceso a Mutxamel y Jijona se hacía a través de esta calle entrando a Mutxamel por el Camí Vell y Calle de San Antonio, enlazando a la altura de la Iglesia de Mutxamel con el trazado de la carretera actual.
En esta calle destacan dos elementos característicos. Por un lado el viejo molino harinero, único vestigio de estos molinos movidos por el agua que queda en nuestro término municipal. Otro elemento destacado es el frondoso platanero de paseo que se encuentra en el inicio de la calle, junto a la fuente.
Respecto al nombre de la calle, no está muy claro el origen del topónimo "Maigmona". Exponemos a continuación algunos de los orígenes posibles extraídos del libro "El reg a Sant Joan, font i eix d'un poble".
El topónimo Maimona podría ser de origen bereber. Sus orígenes se hallarían entonces en la palabra Maymunun, con el significado de “afortunado, derecho”.
Otro posible origen podría estar en Maymanata, que significa “a la derecha”. Se puede llegara pensar en que era un lugar afortunado por pasar por allí las aguas o que recibió el nombre por hallarse la acequia a la derecha del camino.
En un proceso por homicidio entre sarracenos de 1315 aparece un tal Bernat Maymó, por lo que también puede hacer referencia a la familia de los Beni Maymun que darían nombre a la zona o provenir del apellido catalán de origen árabe Maymó. Como última posibilidad los autores de “El reg a Sant Joan” mencionan que el apellido de Bernat Maymó podría ser un apodo referido al lugar donde vivía.
En los textos jurídicos antiguos aparece el nombre de la Maymona o Maimona, siendo Maigmona, con G, una modificación más reciente.
El 19 de julio de 1885, la Calle de la Bolta pasa a llamarse de Colón y Hernán Cortés. Pero no correspondían en principio con las actuales vías. La Calle Colón incluía también en origen a la calle de la Maigmona.
Creemos que a finales de los años 20 del siglo pasado recuperan su disposición actual y la Maigmona pasa a ser conocida como Calle del Molino.
Creemos que a finales de los años 20 del siglo pasado recuperan su disposición actual y la Maigmona pasa a ser conocida como Calle del Molino.
La Maigmona, desde 1931, se llamó Calle del 14 de abril a petición de Emilio Urios, siendo posteriormente cambiado a Calle del 18 de julio por orden de Agustín Pastor, dos fechas representativas del nacimiento de dos regimenes antagónicos
En 1983, el ayuntamiento presidido por Vicent Baeza recupera, 98 años después, el nombre tradicional de la Maigmona para la calle y posterior paseo.
Para saber más:
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ayto. de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal y Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" del Archivo Municipal.
- SALA I IVORRA, FRANCESC XAVIER y PÉREZ I ARACIL, TOMÀS ÀNGEL. "El reg a Sant Joan. Font i eix d'un poble". Ed. Ayto. de Sant Joan. Alicante, 1999. Disponible en Biblioteca Municipal y Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" del Archivo Municipal.
Fins a l'obertura de l'actual carrer de Cervantes, en la segona meitat del segle XIX, l'accés a Mutxamel i Xixona es feia a través d'este carrer entrant a Mutxamel pel Camí Vell i Carrer de Sant Antoni, enllaçant a l'altura de l'Església de Mutxamel amb el traçat de la carretera actual.
En este carrer destaquen dos elements característics. Per un costat el vell molí fariner, únic vestigi d'estos molins moguts per l'aigua que queda en el nostre terme municipal. Un altre element destacat és el frondós plataner de passeig que es troba en l'inici del carrer, junt amb la font.
Respecte al nom del carrer, no està molt clar l'origen del topònim 'Maigmona'. Exposem a continuació alguns dels orígens possibles extrets del llibre 'El reg a Sant Joan, font i eix d'un poble'.
El topònim Maimona podria ser d'origen berber. Els seus orígens es trobarien llavors en la paraula Maymunun, amb el significat de 'afortunat, dret'.
Un altre possible origen podria estar en Maymanata, que significa 'a la dreta'. Es pot arribar a pensar en que era un lloc afortunat per passar per allí les aigües o que va rebre el nom per trobar-se la séquia a la dreta del camí.
En un procés per homicidi entre sarraïns de 1315 apareix un cert Bernat Maymó, per la qual cosa també pot fer referència a la família dels Beni Maymun que donarien nom a la zona o provindre del cognom català d'origen àrab Maymó. Com última possibilitat els autors de 'El reg a Sant Joan...' mencionen que el cognom de Bernat Maymó podria ser un malnom referit al lloc on vivia.
En els textos jurídics antics apareix el nom de la Maymona o Maimona, sent Maigmona, amb G, una modificació més recent.
El 19 de juliol de 1885, el Carrer de la Bolta passa a dir-se de Colón i Hernán Cortés. Però no corresponien en principi amb les actuals vies. El Carrer Colón incloïa també en origen al carrer de la Maigmona. Creiem que a finals dels anys 20 del segle passat recuperen la seua disposició actual i la Maigmona passa a ser coneguda com a Carrer del Molí.
La Maigmona, des de 1931, es va dir Carrer del 14 d'abril a petició d'Emilio Urios, sent posteriorment canviat a Carrer del 18 de juliol per orde d'Agustín Pastor, dos dates representatives del naixement de dos règims antagònics
En 1983, l'ajuntament presidit per Vicent Baeza recupera, 98 anys després, el nom tradicional de la Maigmona per al carrer i posterior passeig.
Per a saber més:
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ajuntament de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal i Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" de l'Arxiu Municipal.
- SALA I IVORRA, FRANCESC XAVIER i PÉREZ I ARACIL, TOMÀS ÀNGEL. "El reg a Sant Joan. Font i eix d'un poble". Ed. Ajuntament de Sant Joan. Alacant, 1999. Disponible en Biblioteca Municipal i Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" de l'Arxiu Municipal.
Para saber más:
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ayto. de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal y Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" del Archivo Municipal.
- SALA I IVORRA, FRANCESC XAVIER y PÉREZ I ARACIL, TOMÀS ÀNGEL. "El reg a Sant Joan. Font i eix d'un poble". Ed. Ayto. de Sant Joan. Alicante, 1999. Disponible en Biblioteca Municipal y Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" del Archivo Municipal.
CARRER I PASSEIG
DE LA MAIGMONA
Abans coneguda com del 18 de juliol, del 14 d'abril,
del Molí, de Colón (parcial) i de la Maimona
del Molí, de Colón (parcial) i de la Maimona
Eliminada el 19 de juliol de 1885
Fins a l'obertura de l'actual carrer de Cervantes, en la segona meitat del segle XIX, l'accés a Mutxamel i Xixona es feia a través d'este carrer entrant a Mutxamel pel Camí Vell i Carrer de Sant Antoni, enllaçant a l'altura de l'Església de Mutxamel amb el traçat de la carretera actual.
En este carrer destaquen dos elements característics. Per un costat el vell molí fariner, únic vestigi d'estos molins moguts per l'aigua que queda en el nostre terme municipal. Un altre element destacat és el frondós plataner de passeig que es troba en l'inici del carrer, junt amb la font.
Respecte al nom del carrer, no està molt clar l'origen del topònim 'Maigmona'. Exposem a continuació alguns dels orígens possibles extrets del llibre 'El reg a Sant Joan, font i eix d'un poble'.
El topònim Maimona podria ser d'origen berber. Els seus orígens es trobarien llavors en la paraula Maymunun, amb el significat de 'afortunat, dret'.
Un altre possible origen podria estar en Maymanata, que significa 'a la dreta'. Es pot arribar a pensar en que era un lloc afortunat per passar per allí les aigües o que va rebre el nom per trobar-se la séquia a la dreta del camí.
En un procés per homicidi entre sarraïns de 1315 apareix un cert Bernat Maymó, per la qual cosa també pot fer referència a la família dels Beni Maymun que donarien nom a la zona o provindre del cognom català d'origen àrab Maymó. Com última possibilitat els autors de 'El reg a Sant Joan...' mencionen que el cognom de Bernat Maymó podria ser un malnom referit al lloc on vivia.
En els textos jurídics antics apareix el nom de la Maymona o Maimona, sent Maigmona, amb G, una modificació més recent.
El 19 de juliol de 1885, el Carrer de la Bolta passa a dir-se de Colón i Hernán Cortés. Però no corresponien en principi amb les actuals vies. El Carrer Colón incloïa també en origen al carrer de la Maigmona. Creiem que a finals dels anys 20 del segle passat recuperen la seua disposició actual i la Maigmona passa a ser coneguda com a Carrer del Molí.
La Maigmona, des de 1931, es va dir Carrer del 14 d'abril a petició d'Emilio Urios, sent posteriorment canviat a Carrer del 18 de juliol per orde d'Agustín Pastor, dos dates representatives del naixement de dos règims antagònics
En 1983, l'ajuntament presidit per Vicent Baeza recupera, 98 anys després, el nom tradicional de la Maigmona per al carrer i posterior passeig.
Per a saber més:
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ajuntament de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal i Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" de l'Arxiu Municipal.
- SALA I IVORRA, FRANCESC XAVIER i PÉREZ I ARACIL, TOMÀS ÀNGEL. "El reg a Sant Joan. Font i eix d'un poble". Ed. Ajuntament de Sant Joan. Alacant, 1999. Disponible en Biblioteca Municipal i Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" de l'Arxiu Municipal.
Publicado porAlfredo en 23:02 0 comentarios
Etiquetas: QR
CALLE DEL MAESTRO BONAFONTE
CALLE DEL MAESTRO BONAFONTE
Ramón Bonafonte Jorge (Albacete, 1889- Sant Joan, 1958). Recordado y respetado maestro nacional de nuestra localidad. Fue además un destacado dirigente republicano local.
Como maestro, Bonafonte formó parte del primer claustro de la Escuela Graduada de Sant Joan d’Alacant. Por Real Orden del 28 de julio de 1928 tomó posesión en propiedad de su cargo de maestro en Sant Joan cesando el interino Francisco Verdú Berenguer. Con anterioridad había desempeñado sus funciones de maestro en Hondón de las Nieves. En diciembre de 1930 fue nombrado Secretario de la Asociación Provincial del Magisterio de Alicante.
Bonafonte tenía muy clara cuál debía ser la labor educativa de la República y la forma de realizarla. Tras la llegada al Ministerio de Instrucción Pública de su amigo Marcelino Domingo, Bonafonte expondría estas ideas en un avanzado programa ideológico enviado al ministerio en febrero de 1936. De su ideario destacamos la reivindicación de más subvenciones para las escuelas de los pueblos pequeños, la necesidad de que los profesores puedan conocer su país para darlo a conocer a sus alumnos, el aumento del sueldo de los maestros tras la supresión de la cantidad destinada al culto y clero o la necesidad de una educación preescolar y de adultos. Bonafonte, dejando clara su visión de futuro defendía la radio como instrumento de masas para la difusión de la cultura . Estamos seguros que hoy sería un gran defensor de internet.
De su vida política destacaremos la labor realizada desde joven para lograr la reimplantación de la República en España. Participó en mítines y charlas, y durante años fue el Presidente del Círculo Republicano de Sant Joan. Militó en el Partido Republicano Radical Socialista para pasar años después a Izquierda Republicana.
En diciembre de 1930, tras los sucesos de Jaca, encabeza junto al veterinario Vicente Baldó una manifestación republicana. Pese a que ambos evitan el asalto al Ayuntamiento presidido por Francisco Mira, son encarcelados en el Reformatorio de Alicante, siendo liberados tiempo después.
Tras las elecciones del 12 de febrero en las que ganó la candidatura monárquica, se crea el día 16 una Comisión Gestora presidida por D. Juan Sevila. D. Ramón Bonafonte se dirigiría al pueblo congregado en la Plaza de España en nombre del Círculo Republicano local. Tras la repetición de las elecciones, los republicanos se harían con el poder municipal.
Pese a que tras la reimplantación de la República Bonafonte decide abandonar su vida política al ver su meta lograda, le encontramos como Presidente de la Junta de Izquierda Republicana de Benimagrell en mayo de 1934. Quizá viera peligrar la obra de la República tras las elecciones de 1933 y decidiera regresar a la primera línea.
En diciembre de 1930, tras los sucesos de Jaca, encabeza junto al veterinario Vicente Baldó una manifestación republicana. Pese a que ambos evitan el asalto al Ayuntamiento presidido por Francisco Mira, son encarcelados en el Reformatorio de Alicante, siendo liberados tiempo después.
Tras las elecciones del 12 de febrero en las que ganó la candidatura monárquica, se crea el día 16 una Comisión Gestora presidida por D. Juan Sevila. D. Ramón Bonafonte se dirigiría al pueblo congregado en la Plaza de España en nombre del Círculo Republicano local. Tras la repetición de las elecciones, los republicanos se harían con el poder municipal.
Pese a que tras la reimplantación de la República Bonafonte decide abandonar su vida política al ver su meta lograda, le encontramos como Presidente de la Junta de Izquierda Republicana de Benimagrell en mayo de 1934. Quizá viera peligrar la obra de la República tras las elecciones de 1933 y decidiera regresar a la primera línea.
Durante la Guerra Civil ejerció de presidente de la Junta de Instrucción de Primera Enseñanza. Una vez terminada la guerra y por orden ministerial del 27 de noviembre de 1940, se le separa definitivamente del servicio. Bonafonte monta una pequeña escuela la cual es clausurada en 1942 tildándola de ilegal. Tiene que esperar diez largos años, concretamente hasta el 16 de febrero de 1952 en que una nueva orden del Ministerio de Educación Nacional anula la anterior y le reintegra al servicio, pero con la sanción de “traslado dentro de la provincia, no pudiendo solicitar vacantes durante cinco años, e inhabilitación para cargos públicos y de confianza”.
Siendo alcalde Juan Gosálbez Casar se le dedicó una calle en la zona del Troset prolongada en 2006 hasta la Rambla de la Llibertat. Esta rotulación fue muy bien recibida por sus antiguos alumnos que le recordaban con cariño, recibiéndose cartas de felicitación en el Ayuntamiento por tal motivo.
Ramón Bonafonte se casó con Antonia Sevila Sánchez y de su matrimonio nacerían Antonia, Pilar, Ramón y María de la Encarnación. Bonafonte fallece el día de Navidad de 1958 en su casa de la Calle de San Antonio.
Para saber más:
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ayto. de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal y Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" del Archivo Municipal.
- BONAFONTE JORGE, RAMÓN. "Carta a Marcelino Domingo", 1936. Archivo de la Memoria Histórica. Sig. PS-MAD 985/79. Copia donada por Lloixa disponible en el Archivo Municipal de Sant Joan.
Ramón Bonafonte Jorge (Albacete, 1889- Sant Joan, 1958). Recordat i respectat mestre nacional de la nostra localitat. Va ser a més un destacat dirigent republicà local.
Com a mestre, Bonafonte va formar part del primer claustre de l'Escola Graduada de Sant Joan d'Alacant. Per Reial Orde del 28 de juliol de 1928 va prendre possessió en propietat del seu càrrec de mestre en Sant Joan cessant l'interí Francisco Verdú Berenguer. Amb anterioritat havia exercit les seues funcions de mestre en El Fondó de les Neus. Al desembre de 1930 va ser nomenat Secretari de l'Associació Provincial del Magisteri d'Alacant.
Bonafonte tenia molt clara quina havia de ser la tasca educativa de la República i la forma de realitzar-la. Després de l'arribada al Ministeri d'Instrucció Pública del seu amic Marcelino Domingo, Bonafonte exposaria estes idees en un avançat programa ideològic enviat al ministeri al febrer de 1936. Del seu ideari destaquem la reivindicació de més subvencions per a les escoles dels pobles xicotets, la necessitat de que els professors puguen conéixer el seu país per a donar-ho a conéixer els seus alumnes, l'augment del sou dels mestres després de la supressió de la quantitat destinada al culte i clero o la necessitat d'una educació preescolar i d'adults. Bonafonte, deixant clara la seua visió de futur defenia la ràdio com a instrument de masses per a la difusió de la cultura . Estem segurs que hui seria un gran defensor d'internet.
De la seua vida política destacarem la tasca realitzada des de jove per a aconseguir la reimplantació de la República a Espanya. Va participar en mítings i xarrades, i durant anys va ser el President del Cercle Republicà de Sant Joan. Va militar al Partido Republicano Radical Socialista ingressant anys després en Izquierda Republicana.
Al desembre de 1930, després dels successos de Jaca, encapçala junt amb el veterinari Vicente Baldó una manifestació republicana. A pesar que ambdós eviten l'assalt a l'Ajuntament presidit per Francisco Mira, són empresonats en el Reformatori d'Alacant, sent alliberats temps després.
Després de les eleccions del 12 de febrer en què va guanyar la candidatura monàrquica, es forma el dia 16 una Comissió Gestora presidida per Juan Sevila. Ramón Bonafonte es dirigiria al poble congregat en la Plaça d'Espanya en nom del Cercle Republicà local. Després de la repetició de les eleccions, els republicans es farien amb el poder municipal.
Malgrat que després de la reimplantació de la República Bonafonte decidix abandonar la seua vida política al veure la seua meta aconseguida, li trobem com a President de la Junta d'Izquierda Republicana de Benimagrell al maig de 1934. Potser vora peligrar l'obra de la República després de les eleccions de 1933 i decidira tornar a la primera línia.
Durant la Guerra Civil va exercir de president de la Junta d'Instrucció de Primera Ensenyança. Una vegada acabada la guerra i per orde ministerial del 27 de novembre de 1940, se li separa definitivament del servici. Bonafonte munta una xicoteta escola la qual és clausurada en 1942 titlant-la d'il·legal. Ha d'esperar deu llargs anys, concretament fins el 16 de febrer de 1952 en que una nova orde del Ministeri d'Educació Nacional anul·la l'anterior i li reintegra al servici, però amb la sanció de “traslado dentro de la provincia, no pudiendo solicitar vacantes durante cinco años, e inhabilitación para cargos públicos y de confianza”.
Sent alcalde Juan Gosálbez Casar se li va dedicar un carrer en la zona del Troset prolongada en 2006 fins a la Rambla de la Llibertat. Esta retolació va ser molt ben rebuda pels seus antics alumnes que li recordaven amb afecte, rebent-se cartes de felicitació en l'Ajuntament per tal motiu.
Ramón Bonafonte es va casar amb Antonia Sevila Sánchez i del seu matrimoni naixerien Antonia, Pilar, Ramón i María de la Encarnación. Bonafonte mor el dia de Nadal de 1958 en sa casa del Carrer de Sant Antoni.
Per a saber més:
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ayto. de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal i Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" de l'Arxiu Municipal.
- BONAFONTE JORGE, RAMÓN. "Carta a Marcelino Domingo", 1936. Arxiu de la Memòria Històrica. Sig. PS-MAD 985/79. Còpia donada per Lloixa disponible a l'Arxiu Municipal de Sant Joan.
Para saber más:
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ayto. de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal y Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" del Archivo Municipal.
- BONAFONTE JORGE, RAMÓN. "Carta a Marcelino Domingo", 1936. Archivo de la Memoria Histórica. Sig. PS-MAD 985/79. Copia donada por Lloixa disponible en el Archivo Municipal de Sant Joan.
CARRER DEL MESTRE BONAFONTE
Com a mestre, Bonafonte va formar part del primer claustre de l'Escola Graduada de Sant Joan d'Alacant. Per Reial Orde del 28 de juliol de 1928 va prendre possessió en propietat del seu càrrec de mestre en Sant Joan cessant l'interí Francisco Verdú Berenguer. Amb anterioritat havia exercit les seues funcions de mestre en El Fondó de les Neus. Al desembre de 1930 va ser nomenat Secretari de l'Associació Provincial del Magisteri d'Alacant.
Bonafonte tenia molt clara quina havia de ser la tasca educativa de la República i la forma de realitzar-la. Després de l'arribada al Ministeri d'Instrucció Pública del seu amic Marcelino Domingo, Bonafonte exposaria estes idees en un avançat programa ideològic enviat al ministeri al febrer de 1936. Del seu ideari destaquem la reivindicació de més subvencions per a les escoles dels pobles xicotets, la necessitat de que els professors puguen conéixer el seu país per a donar-ho a conéixer els seus alumnes, l'augment del sou dels mestres després de la supressió de la quantitat destinada al culte i clero o la necessitat d'una educació preescolar i d'adults. Bonafonte, deixant clara la seua visió de futur defenia la ràdio com a instrument de masses per a la difusió de la cultura . Estem segurs que hui seria un gran defensor d'internet.
De la seua vida política destacarem la tasca realitzada des de jove per a aconseguir la reimplantació de la República a Espanya. Va participar en mítings i xarrades, i durant anys va ser el President del Cercle Republicà de Sant Joan. Va militar al Partido Republicano Radical Socialista ingressant anys després en Izquierda Republicana.
Al desembre de 1930, després dels successos de Jaca, encapçala junt amb el veterinari Vicente Baldó una manifestació republicana. A pesar que ambdós eviten l'assalt a l'Ajuntament presidit per Francisco Mira, són empresonats en el Reformatori d'Alacant, sent alliberats temps després.
Després de les eleccions del 12 de febrer en què va guanyar la candidatura monàrquica, es forma el dia 16 una Comissió Gestora presidida per Juan Sevila. Ramón Bonafonte es dirigiria al poble congregat en la Plaça d'Espanya en nom del Cercle Republicà local. Després de la repetició de les eleccions, els republicans es farien amb el poder municipal.
Malgrat que després de la reimplantació de la República Bonafonte decidix abandonar la seua vida política al veure la seua meta aconseguida, li trobem com a President de la Junta d'Izquierda Republicana de Benimagrell al maig de 1934. Potser vora peligrar l'obra de la República després de les eleccions de 1933 i decidira tornar a la primera línia.
Durant la Guerra Civil va exercir de president de la Junta d'Instrucció de Primera Ensenyança. Una vegada acabada la guerra i per orde ministerial del 27 de novembre de 1940, se li separa definitivament del servici. Bonafonte munta una xicoteta escola la qual és clausurada en 1942 titlant-la d'il·legal. Ha d'esperar deu llargs anys, concretament fins el 16 de febrer de 1952 en que una nova orde del Ministeri d'Educació Nacional anul·la l'anterior i li reintegra al servici, però amb la sanció de “traslado dentro de la provincia, no pudiendo solicitar vacantes durante cinco años, e inhabilitación para cargos públicos y de confianza”.
Sent alcalde Juan Gosálbez Casar se li va dedicar un carrer en la zona del Troset prolongada en 2006 fins a la Rambla de la Llibertat. Esta retolació va ser molt ben rebuda pels seus antics alumnes que li recordaven amb afecte, rebent-se cartes de felicitació en l'Ajuntament per tal motiu.
Ramón Bonafonte es va casar amb Antonia Sevila Sánchez i del seu matrimoni naixerien Antonia, Pilar, Ramón i María de la Encarnación. Bonafonte mor el dia de Nadal de 1958 en sa casa del Carrer de Sant Antoni.
Per a saber més:
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ayto. de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal i Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" de l'Arxiu Municipal.
- BONAFONTE JORGE, RAMÓN. "Carta a Marcelino Domingo", 1936. Arxiu de la Memòria Històrica. Sig. PS-MAD 985/79. Còpia donada per Lloixa disponible a l'Arxiu Municipal de Sant Joan.
Publicado porAlfredo en 23:01 0 comentarios
Etiquetas: QR
PLAZA DE JOSÉ SALA PÉREZ
PLAZA DE JOSÉ SALA PÉREZ
Antes denominada Plaza de la Victoria
Aprobada en pleno del 29 de julio de 1958
Esta plaza, conocida popularmente como "Los Hierros" por la particularidad de tener unas barandillas que delimitan la zona peatonal, es el punto de corte de las dos arterias principales del Ensanche del pueblo: Rambla-Jaime I y Mosén Pedro Mena-Tomás Capelo. Al igual que en el Ensanche alicantino, la confluencia de estas dos arterias se ha resuelto con una glorieta articuladora del tráfico remodelada y ajardinada en 2001. En su centro destaca la olivera centenaria donada por Vicente Brocal.
José Sala Pérez (Sant Joan,1875 – Id, 1920) Director del Sindicato de Riegos de la Huerta y Secretario accidental del Ayuntamiento. Fue hermano del Catedrático Manuel Sala Pérez.
Nace en Sant Joan un 20 de junio de 1875. Era hijo de Joaquín Sala Alemañ (alcalde desde 1892 a 1893) y de Josefa Pérez Mollá. Estudió el Bachillerato en Alicante y posteriormente Profesorado Mercantil en la Escuela de Comercio de la ciudad. En su juventud fue, al parecer, corresponsal en Sant Joan del semanario republicano “La Federación”. Sala evitó entrar en política y desde el 21 de junio de 1911 fue director del Sindicato de Riegos de la Huerta. Se casó con María Loreto Alberola Poveda y fruto de ese matrimonio nacieron sus hijos Joaquín, María Loreto y Josefina. Su salud fue deteriorándose poco a poco falleciendo el 26 de octubre de 1920 en su casa de la plaza de Maisonnave, siendo enterrado en el cementerio de Sant Joan. Sus hijos quedaron a cargo de su hermano Manuel.
El rótulo con su nombre, que sustituyó al de la plaza de la Victoria, fue inaugurado solemnemente por las autoridades y vecinos el 14 de septiembre de 1958 junto a otros 7 rótulos en recuerdo de “hijos ilustres (…) que se han desvivido ayudando a la prosperidad y beneficio de la población”
Para saber más:
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ayto. de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal y Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" del Archivo Municipal.
PLAÇA DE JOSÉ SALA PÉREZ
Abans coneguda com Plaça de la Victòria
Aprovada al plenari del 29 de juliol de 1958
Popularment coneguda com dels Ferros o de la Olivera
Foto cedida por la famila Mallol Sala
Esta plaça, coneguda popularment com 'Els Ferros' per la particularitat de tindre unes baranes que delimiten la zona de vianants, és el punt d'encreuament de les dos artèries principals de l'Eixample del poble: Rambla-Jaime I i Mossén Pedro Mena-Tomás Capelo. Igual que en l'Eixample alacantí, la confluència d'estes dos artèries s'ha resolt amb una glorieta articuladora del trànsit remodelada i enjardinada en 2001. En el seu centre destaca l'olivera centenària donada per Vicente Brocal.
José Sala Pérez (Sant Joan,1875 - Id, 1920) Director del Sindicat de Regs de l'Horta i Secretari accidental de l'Ajuntament. Va ser germà del Catedràtic Manuel Sala Pérez.
Naix en Sant Joan un 20 de juny de 1875. Era fill de Joaquín Sala Alemañ (alcalde des de 1892 a 1893) i de Josefa Pérez Mollá. Va estudiar el Batxillerat a Alacant i posteriorment Professorat Mercantil en l'Escola de Comerç de la ciutat. En la seua joventut va ser, segons pareix, corresponsal en Sant Joan del setmanari republicà 'La Federación'. Sala va evitar entrar en política i des del 21 de juny de 1911 va ser director del Sindicat de Regs de l'Horta. Es va casar amb María Loreto Alberola Poveda i fruit d'eixe matrimoni van nàixer els seus fills Joaquín, María Loreto i Josefina. La seua salut va ser deteriorant-se a poc a poc morint el 26 d'octubre de 1920 en sa casa de la plaça de Maisonnave, sent soterrat en el cementeri de Sant Joan. Els seus fills van quedar a càrrec del seu germà Manuel.
Al llibre de festes de 1958 es diu d'ell “Su innata bondad, su simpatía arrolladora y la sencillez de su carácter le convirtieron desde su más temprana juventud en árbitro y consejero de la vida política y social de la huerta. Sintió siempre especial predilección por su pueblo natal y a su mejoramiento dedicó todo su interés y entusiasmo. El necesitado, el afligido, el agobiado por alguna preocupación o apuro siempre encontró en el popular ‘Pepe Chimo’ el remedio, la ayuda o el consejo que necesitaba”
El rètol amb el seu nom, que va substituir al de la plaça de la Victòria, va ser inaugurat solemnement per les autoritats i veïns el 14 de setembre de 1958 junt amb altres 7 rètols en record de “hijos ilustres (…) que se han desvivido ayudando a la prosperidad y beneficio de la población”
Per a saber més:
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ayto. de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal i Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" de l'Arxiu Municipal.
José Sala Pérez (Sant Joan,1875 - Id, 1920) Director del Sindicat de Regs de l'Horta i Secretari accidental de l'Ajuntament. Va ser germà del Catedràtic Manuel Sala Pérez.
Naix en Sant Joan un 20 de juny de 1875. Era fill de Joaquín Sala Alemañ (alcalde des de 1892 a 1893) i de Josefa Pérez Mollá. Va estudiar el Batxillerat a Alacant i posteriorment Professorat Mercantil en l'Escola de Comerç de la ciutat. En la seua joventut va ser, segons pareix, corresponsal en Sant Joan del setmanari republicà 'La Federación'. Sala va evitar entrar en política i des del 21 de juny de 1911 va ser director del Sindicat de Regs de l'Horta. Es va casar amb María Loreto Alberola Poveda i fruit d'eixe matrimoni van nàixer els seus fills Joaquín, María Loreto i Josefina. La seua salut va ser deteriorant-se a poc a poc morint el 26 d'octubre de 1920 en sa casa de la plaça de Maisonnave, sent soterrat en el cementeri de Sant Joan. Els seus fills van quedar a càrrec del seu germà Manuel.
Al llibre de festes de 1958 es diu d'ell “Su innata bondad, su simpatía arrolladora y la sencillez de su carácter le convirtieron desde su más temprana juventud en árbitro y consejero de la vida política y social de la huerta. Sintió siempre especial predilección por su pueblo natal y a su mejoramiento dedicó todo su interés y entusiasmo. El necesitado, el afligido, el agobiado por alguna preocupación o apuro siempre encontró en el popular ‘Pepe Chimo’ el remedio, la ayuda o el consejo que necesitaba”
El rètol amb el seu nom, que va substituir al de la plaça de la Victòria, va ser inaugurat solemnement per les autoritats i veïns el 14 de setembre de 1958 junt amb altres 7 rètols en record de “hijos ilustres (…) que se han desvivido ayudando a la prosperidad y beneficio de la población”
Per a saber més:
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ayto. de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal i Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" de l'Arxiu Municipal.
Publicado porAlfredo en 23:01 2 comentarios
Etiquetas: QR
CALLE DE FRANCISCO SEVA
CALLE DE FRANCISCO SEVA
Francisco de Paula Seva y Gadea (Sant Joan, 1874 – Id, 1956) Sacerdote del Salvador de Elche, natural de Sant Joan.
Nace en nuestro pueblo el 15 de abril de 1874, siendo hijo de Ricardo Seva Lapuente e Inés Gadea Soler. De ese mismo matrimonio nacerían sus hermanos Federico, Balbina, Cecilia y Josefa. Cursa sus estudios seminarísticos en San Miguel de Orihuela doctorándose en Derecho Canónico por la Universidad de Valencia. Posteriormente es nombrado Catedrático de Sagrada Teología y Moral y ostenta el cargo de vicerrector del Seminario del Príncipe San Miguel. Tras unas oposiciones logra el cargo de cura de la Iglesia del Salvador de Elche.
Al estallar la Guerra Civil es detenido en Aigües donde se hallaba escondido junto a Rafael Seva Gadea, siendo acusados de desafectos por el Frente Popular de dicha localidad. Francisco Seva es condenado por el Tribunal de Desafectos al Régimen a tres años de trabajos con restricción de libertad y 5.000 pesetas de multa. Rafael Seva recibe la misma condena y una multa de 3.000 pesetas. Al terminar la Guerra Civil y debido a su delicado estado de salud, no aceptó el nuevo cargo ofrecido por el Prelado. Durante la reconstrucción de la iglesia de Sant Joan donó las imágenes del Nazareno y de Nª Sª de la Asunción.
Gracias a sus conocimientos, José Rico de Estasen consiguió hallar los restos del Obispo Gómez de Terán en la antigua Iglesia de la Misericordia poco antes de su derribo.
Francisco Seva fallece el 12 de noviembre de 1956 a los 82 años, siendo enterrado en su panteón familiar del cementerio de Sant Joan.
Un error muy común es pensar que esta calle está dedicada al ex-alcalde Francesc de Paula Seva y Sala. La coincidencia del nombre y el primer apellido no es casual ya que ambos son familia.
Para más información:
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ayto. de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal y Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" del Archivo Municipal.
- RICO DE ESTASÉN, JOSÉ. "Los restos del Obispo Gómez de Terán". Ed. Institutos de Estudios Alicantinos. Diputación de Alicante, 1958. Publicado también en diversas entregas en el diario INFORMACIÓN.
Para más información:
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ayto. de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal y Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" del Archivo Municipal.
- RICO DE ESTASÉN, JOSÉ. "Los restos del Obispo Gómez de Terán". Ed. Institutos de Estudios Alicantinos. Diputación de Alicante, 1958. Publicado también en diversas entregas en el diario INFORMACIÓN.
CARRER DE FRANCISCO SEVA
Plenari del 4 d'abril de 1968
Francisco de Paula Seva i Gadea (Sant Joan, 1874 - Id, 1956) Sacerdot del Salvador d'Elx, natural de Sant Joan.
Naix en el nostre poble el 15 d'abril de 1874, sent fill de Ricardo Seva Lapuente i Inés Gadea Soler. D'eixe mateix matrimoni naixerien els seus germans Federico, Balbina, Cecilia i Josefa. Cursa els seus estudis seminarístics en Sant Miquel d'Orihuela doctorant-se en Dret Canònic per la Universitat de València. Posteriorment és anomenat Catedràtic de Sagrada Teologia i Moral i deté el càrrec de vicerector del Seminari del Príncep Sant Miquel. Després d'unes oposicions aconseguix el càrrec de capellà de l'Església del Salvador d'Elx.
A l'esclatar la Guerra Civil és detingut a Aigües on es trobava amagat junt amb Rafael Seva Gadea, sent acusats de desafectes pel Front Popular de la dita localitat. Francisco Seva és condemnat pel Tribunal de Desafectes al Règim a tres anys de treballs amb restricció de llibertat i 5.000 pessetes de multa. Rafael Seva rep la mateixa condemna i una multa de 3.000 pessetes. A l'acabar la Guerra Civil i a causa del seu delicat estat de salut, no va acceptar el nou càrrec oferit pel Prelat. Durant la reconstrucció de l'església de Sant Joan va donar les imatges del Natzaré i de Na. Sa. de l'Assumpció.
Gràcies als seus coneixements, José Rico de Estasen va aconseguir trobar les restes del Bisbe Gómez de Terán en l'antiga Església de la Misericòrdia poc abans del seu enderrocament.
Francisco Seva mor el 12 de novembre de 1956 als 82 anys, sent soterrat en el seu panteó familiar del cementeri de Sant Joan.
Un error molt comú és pensar que este carrer està dedicada a l'exalcalde Francesc de Paula Seva i Sala. La coincidència del nom i el primer cognom no és casual ja que ambdós són família.
Per a més informació:
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ayto. de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal i Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" de l'Arxiu Municipal.
- RICO DE ESTASÉN, JOSÉ. "Los restos del Obispo Gómez de Terán". Ed. Institutos de Estudios Alicantinos. Diputación de Alicante, 1958. Publicat també en diverses entregues al diari INFORMACIÓN.
A l'esclatar la Guerra Civil és detingut a Aigües on es trobava amagat junt amb Rafael Seva Gadea, sent acusats de desafectes pel Front Popular de la dita localitat. Francisco Seva és condemnat pel Tribunal de Desafectes al Règim a tres anys de treballs amb restricció de llibertat i 5.000 pessetes de multa. Rafael Seva rep la mateixa condemna i una multa de 3.000 pessetes. A l'acabar la Guerra Civil i a causa del seu delicat estat de salut, no va acceptar el nou càrrec oferit pel Prelat. Durant la reconstrucció de l'església de Sant Joan va donar les imatges del Natzaré i de Na. Sa. de l'Assumpció.
Gràcies als seus coneixements, José Rico de Estasen va aconseguir trobar les restes del Bisbe Gómez de Terán en l'antiga Església de la Misericòrdia poc abans del seu enderrocament.
Francisco Seva mor el 12 de novembre de 1956 als 82 anys, sent soterrat en el seu panteó familiar del cementeri de Sant Joan.
Un error molt comú és pensar que este carrer està dedicada a l'exalcalde Francesc de Paula Seva i Sala. La coincidència del nom i el primer cognom no és casual ja que ambdós són família.
Per a més informació:
- CAMPELLO QUEREDA, ALFREDO. "Callejero biográfico de Sant Joan d'Alacant". Ed. Ayto. de Sant Joan d'Alacant, 2008. Disponible en Biblioteca Municipal i Biblioteca Auxiliar "Maximiliano Pastor" de l'Arxiu Municipal.
- RICO DE ESTASÉN, JOSÉ. "Los restos del Obispo Gómez de Terán". Ed. Institutos de Estudios Alicantinos. Diputación de Alicante, 1958. Publicat també en diverses entregues al diari INFORMACIÓN.
Publicado porAlfredo en 23:00 0 comentarios
Etiquetas: QR
Suscribirse a:
Entradas (Atom)

.gif)






.gif)


.gif)






.gif)

.gif)



